Vaig conèixer en Roc Blackblock mentre rodàvem una seqüència del documental La Caixa Vermella, sobre l’obra fotogràfica d’Antoni Campañà. Ell, en aquella escena, ens mostrava un mural que havia pintat en una casa ocupada de Barcelona, reproduint una de les milicianes retratades per Campañà.
Temps després, passejant per Tortosa, vaig descobrir un mural darrere la façana d’una casa, aquest cop sobre els bombardejos a la ciutat. Durant les festes del Renaixement en vaig veure dos més. I més endavant, un altre mural que recordava un espai desaparegut: la casa natal d’un dels tortosins més il·lustres, Felip Pedrell.
Aleshores, em van venir dos pensaments. El primer: no hi ha cap altre artista urbà que faci murals a Catalunya? No n’hi ha cap de l’Ebre? Per molt que en Roc em caigui bé i m’agradi la seva obra, no entenc per què la ciutat, si és que ha d’estar pintada, ha d’estar només pintada per ell.
El segon pensament va ser més amarg: no era millor intentar evitar l’enderroc de la casa de Pedrell? “És més bonic tenir una paret pintada que una paret amb escuma taronja”, deia fa poc Meritxell Roigé. Sí, però el que hauria d’haver-hi és la casa. La que ha caigut per una deixadesa urbanística que fa dècades que dura a Tortosa, i en què tots els ajuntaments des de la postguerra en són responsables, d’una manera o altra.
Els ciutadans també en som responsables, en gran manera, per haver abandonat un barri històric fantàstic, per haver-li girat l’esquena
Ara bé, no tota la responsabilitat recau en els governs. Ni tampoc només en els gestors públics. Els ciutadans també en som responsables, en gran manera, per haver abandonat un barri històric fantàstic, per haver-li girat l’esquena. Recordem que tot aquell patrimoni s’enderroca o que s’esfondra ja no es pot recuperar.
Del que sí que no són responsables els ciutadans, i del que sí que haurien de ser-ho els gestors polítics, és de les seves equivocacions. Especialment d’aquelles que freguen la negligència o la desídia.
Un exemple: la multa de 9.000 euros que haurem de pagar tots els tortosins per irregularitats en els permisos dels murals d’en Roc. Més que aquesta, comparada amb el que passa a la Generalitat, a l’Estat espanyol o a la Unió Europea, és de riure. Al cap i a la fi, l’haurem de pagar.
No ho entenc. Quan un metge comet un error greu, pot acabar inhabilitat, multat o fins i tot a la presó. Un arquitecte, també. Un cuiner, un mestre, un policia… però un gestor públic, no
No ho entenc. Quan un metge comet un error greu, pot acabar inhabilitat, multat o fins i tot a la presó. Un arquitecte, també. Un cuiner, un mestre, un policia… però un gestor públic, no.
Un gestor pot prendre una mala decisió, fer una gestió nefasta, i aquí no passa res. Ho veiem cada dia. Un cas flagrant que hem viscut aquests últims anys a Catalunya és el d’un expresident del Barça, que va dilapidar milions en fitxatges i operacions dubtoses, va estar a punt d’arruïnar el club, i ara ell continua vivint tranquil·lament a casa seva com si re. I el pitjor: si guanyés, per exemple, unes eleccions a l’Ajuntament de Barcelona, aquest senyor podria gestionar el pressupost de dos milions de ciutadans sense cap problema.
Crec fermament que els gestors públics haurien de poder ser inhabilitats per mala gestió. Perquè aquest ús negligent dels diners públics ens afecta a tots, cada dia. I sovint afecta la nostra felicitat i el nostre progrés com a societat.
I tot això ho dic pensant que potser, algun dia, em tocarà a mi gestionar els recursos públics. I potser seré jo, qui haurà de ser inhabilitat per haver comès errors en la gestió. Perquè tots ens equivoquem. Però és que, a la vida, els errors tenen conseqüències. I la gestió pública no pot ser una excepció.