Sant Jordi és la festa de l’amor i la cultura, però més enllà de la postal, les dades d’ús del català mostren una realitat inquietant. La llengua no sobreviurà per simpatia, sinó perquè sigui útil, necessària i present a tot arreu.
Abril és un mes cultural per excel·lència, i bona part de la culpa la té Sant Jordi, que omple carrers i places d’activitats literàries i culturals en aquesta primavera que tot just encetem. Presentacions de llibres, jocs florals, recitals, exposicions… Consumim cultura tot l’any, sí, però quan arriba Sant Jordi tenim una predisposició especial. I no només consumim cultura, sinó que la regalem.
Com a catalans, mostrem amb orgull tenir una diada tan reeixida. Sant Jordi és, potser, el millor invent col·lectiu del país: conjuga amor, literatura i catalanitat en una festa on tothom s’hi sent cridat.
Ara bé, la prèvia de Sant Jordi també ens recorda una realitat incòmoda. Les dades sobre ús i lectura en català haurien d’alertar-nos —especialment a les institucions responsables de Cultura i Política Lingüística. Només el 26,8% dels lectors prefereixen el català. Una de cada quatre persones. I no és un cas aïllat: segons l’Enquesta de Participació Cultural de 2024, en gairebé tots els àmbits culturals el castellà s’imposa al català, excepte en la ràdio i les arts escèniques. En cinema i videojocs, la presència de la llengua és residual. I en l’univers digital, influencers inclosos, la tendència és similar.
Sabem que som una llengua minoritzada. Sabem que l’ecosistema no ens és favorable. Però aquesta realitat no es pot combatre amb discursos buits ni amb l’eterna cantarella de “fer el català simpàtic”. No es tracta de simpatia, sinó d’utilitat i necessitat. O projectem la llengua com a eina imprescindible o, senzillament, la seva supervivència penjarà d’un fil.
Defensar la llengua vol dir convertir el català en la llengua habitual i natural del Govern, de les institucions i dels seus representants, sense excepcions ni complexos. Vol dir garantir-ne la presència a tots els espais públics, també a Madrid, on potser no seria sobrer que el Sant Jordi institucional comptés amb autors en llengua catalana.
Som, segurament, l’únic lloc del món on cal demanar permís per parlar la llengua pròpia. I, encara pitjor, l’únic lloc on sovint ens fan sentir que hem de demanar perdó per fer-la servir. Tot plegat, un símptoma més d’una colonització que ja no és militar sinó cultural, suau però efectiva.
Imagino que el català deu ser l’única llengua que, a ulls d’alguns, serveix per molestar.
La situació és complexa, però clara: la llengua catalana només ens té a nosaltres. No podem permetre’ns ni una política lingüística de baixa intensitat, ni la renúncia disfressada de pragmatisme. O ens hi posem de debò, o la davallada serà inevitable.
Josep Maria Raduà Serra
Abril 2025