Aquesta setmana ha comparegut al Senat el President del Consejo Superior de Deportes (CSD), José Manuel Rodríguez Uribes.
I li vam poder dir lo interessant que és, escoltar-lo parlar d’orgull, d’inversions sense precedents, de 381 milions d’euros de pressupost, d’èxits en Jocs Olímpics, de Mundials, això és, tenir un Estat al costat de la seva gent, que protegeix els seus ciutadans. A naltros ens agradaria tenir el mateix.
L’esport a Catalunya té una profunda tradició històrica i un arrelament social que el converteix en un referent a nivell estatal i internacional. L’esport escolar per a democratitzar l’exercici físic, com a necessitat per a formar una societat avançada partint del binomi de l’esport i la salut i el federat, l’organització de l’esport des de la base en clubs amb tot el que significa com a eina de cohesió importantíssima en una societat moderna.
La vitalitat de l’esport federat a Catalunya, la seva alta participació i capil·laritat territorial, són mostra clara d’un sistema esportiu que mereix el reconeixement més ampli possible en tots els àmbits. En aquest sentit, l’oficialitat de les seleccions catalanes és una aspiració lògica i necessària, que es fonamenta en el dret de la nació catalana a representar els seus equips en l’àmbit internacional. No estem parlant únicament d’una qüestió de competició, sinó també d’una qüestió d’identitat, de reconeixement cultural i nacional i de drets que pertanyen a la ciutadania catalana.
Segurament els és difícil imaginar, però imaginin per un moment, que algú impedís que la selecció espanyola pogués competir internacionalment, amb tota seguretat seria un drama.
Tenen segrestades les il·lusions de centenars de milers de persones
Perquè fins que no es normalitzi esta situació amb les seleccions esportives catalanes, tenen segrestades les il·lusions de centenars de milers de persones, d’aficionats que mai fins ara han pogut experimentar que sensació té, que el teu ídol esportiu aconsegueixi un èxit individual o col·lectiu i que ho faci en representació d’allò que sents.
Ens imaginem que ha de ser una sensació molt bonica veure premiat l’esforç d’un treball, d’una organització esportiva, i també el que representa per al teu país i per als teus esportistes poder competir de manera normalitzada.
Algunes federacions esportives, concretament la Federació Catalana de Futbol, organitzen algun partit amistós dels màxims representants de la nostra Federació esportiva (les federacions són entitats regides pel dret privat) i com si es tractés d’una almoina, se’ns deixava jugar un partit per Nadal. Normalment això s’ha de negociar amb la federació Espanyola, imaginin que suposa negociar amb un Rubiales que tots sabem qui és o fa un temps amb n’Angel Maria Villar, que també és conegut per tots, sempre amb la mirada del Consell Superior d’Esports.
La recaptació neta d’una esdeveniments amistosos que servien per a finançar accions tan útils com per exemple la mutualitat de tot el futbol base de la federació o podria servir per a millorar instal·lacions. Vostès saben com l’esport en general, també els clubs i les seves seleccions el que generen econòmicament, quantitats importants de recursos.
Us imagineu la injecció de recursos que suposaria a l’esport base Català, us imagineu el benestar que generaríem en reparar aquesta anomalia?
Venim d’un passat recent on vam viure amb el Hoquei patins, una situació digna de pel·lícula de màfia internacional. L’esport en la manera de fer d’alguns dirigents i responsables polítics va passar a ser un espai de pàtria, propaganda, com si es tractés d’exèrcits defensant Estats.
Amb Hoquei patins, Catalans i gallecs han estat històrics d’aquest esport, i Catalunya va estar a punt de ser reconeguda en la FIRS, però es va utilitzar tota la força diplomàtica, i incomptables recursos econòmics per a frenar aquesta remota possibilitat que Catalunya fos admesa en l’Assemblea primer en Fresno 2004 i més tard a Roma en el 2005. Múltiples irregularitats a Fresno i posteriorment a Roma, coses rares que passaven, representants de diverses federacions que s’intuïa saber que podien votar a favor de Catalunya en aquella assemblea van ser parats i interrogats per agents en Aeroports, alguns fins a perdre els seus vols, alguns al Caire, alguns a París, alguns no van poder sortir de Centreamèrica per denegar-los el Visat.
Espanya va guanyar aquesta batalla. Però això continua en marxa. Perquè ja poden fer el que vulguin, han de saber que un poble que tenen segrestat de poder celebrar els èxits dels seus esports, un dia aconseguirà que la seva gent pugui celebrar un gol, una canasta o un punt de partit i veure’s reconegut en un equip.
Una altra curiositat, també en aquella època, sobre el 2006, en este cas la Federació Catalana de futbol, coneixíem de les dificultats però era el nostre deure buscar recursos per als nostres joves. Una oportunitat eren estos partits amistosos. Per diferents raons era possible preparar un amistós entre Catalunya i els Estats Units. La Cambra de Comerç dels EUA a Barcelona, estaven encantats a ajudar, el Consolat dels EUA a Barcelona també, tot encaixava, resentació de l’esdeveniment, era una bona causa, recursos per als joves, i tot a favor per a l’esport. “Era només un partit amistós”
Però les alegries van durar poc temps, al president de la FCF se li va comunicar que no era possible la celebració del partit, li havien donat poques explicacions però ens ho podíem imaginar. L’Ambaixada dels Estats Units a Madrid havia rebut una petició de no celebrar el partit. Perquè seria Espanya qui jugaria este amistós. Així va ser, l’FCF no va jugar mai aquest partit, va ser la Federació Espanyola de Futbol la que al cap d’uns mesos jugava amb els EUA.
I continuaven creixent les raons que ens porten a la mateixa conclusió de sempre: deixar de ser espanyols tan aviat sigui possible
I ens quedàvem sense recursos per a finançar la mutualitat dels joves. Els recursos econòmics anaven on han anat sempre. I continuaven creixent les raons que ens porten a la mateixa conclusió de sempre: deixar de ser espanyols tan aviat sigui possible, si es vol beneficiar als joves esportistes.
Per què Escocesos, Gal·lesos o Irlandesos poden disputar competicions internacionals amb les seves federacions i els catalans, bascos o gallecs no poden?
Tres raons que se’ns han anat proporcionant històricament:
En primer lloc, la imposició patriòtica amb els signes colonials de sempre, sou espanyols, i d’aquí no es mou ningú.
En segon lloc i en aquestes ocasions és molt utilitzat el “cuento” del “mejor unidos” i tal i tal.
I finalment la més recurrent, perquè no els dona la gana i punt.
Espanya és, juntament amb Xipre, l’únic país que obliga per llei als seus esportistes a acudir a la crida de la selecció espanyola.
En concret, l’article 47 de la Llei de l’Esport afirma:
“És obligació dels esportistes federats assistir a les convocatòries de les seleccions nacionals per a la participació en competicions internacionals o per a la seva preparació”.
L’article es va introduir en 1990 per raons clarament polítiques. Han transcorregut 34 anys, i l’article, lògicament, no ha frenat la demanda legítima i comprensible, de Catalunya de poder competir internacional amb seleccions pròpies, com ja succeeix en determinats esports.
I l’article ha provocat més problemes que avantatges. Perquè les raons que poden portar a un esportista a no acudir a una convocatòria de la selecció poden ser diverses i circumstancials.
Es va veure fa just un any arran del cas Rubiales, es torna a viure aquests mesos amb la plaga de lesions i les queixes dels clubs i els futbolistes que es troben indefensos davant les federacions per culpa d’aquesta norma.
Els vam demanar la derogació i que la llei de l’esport espanyola s’adeqüi en aquest sentit amb l’ordenament jurídic esportiu de tot el món.
Una norma que preveu sancions econòmiques d’entre 3.000 i 30.000 euros a més d’una inhabilitació d’entre 2 i 15 anys, completament desproporcionades i fora de lloc, i que atempten contra el dret de tot esportista d’exercir la seva professió amb tota llibertat d’elecció amb qui vol jugar i amb qui no.
Tenim una oportunitat de fer justícia, amb les seleccions esportives, de canviar aquesta manera de funcionar arcaica, i de temps passats.
L’acord d’investidura per al govern de la Generalitat de Catalunya recull el compromís de treballar pel reconeixement internacional de les seleccions catalanes. Aquest compromís es materialitza en la promoció de la projecció internacional de les federacions esportives catalanes i en l’establiment de mecanismes que garanteixin el seu reconeixement, en coordinació amb el CSD i les federacions corresponents.
En aquesta línia s’ha previst la constitució d’una Oficina del Govern, adscrita al Consell Català de l’Esport, que tindrà com a objectiu principal fer costat activament a les federacions esportives catalanes.
És el moment de reconèixer i donar suport a aquesta realitat, promovent la col·laboració entre les institucions i respectant la voluntat dels esportistes i les federacions que desitgen competir sota la bandera catalana.
I sí, hi ha dos possibles escenaris, els dos disposen alhora de bondats i dificultats, i avui encara es pot triar:
El primer, que compleixin amb l’acord, i tindrem Seleccions Catalanes competint internacionalment.
O el segon, que no el compleixin, i perdin el suport d’Esquerra Republicana de Catalunya, no sabem fins que punt és rellevant, però poden provar, a veure que passa.