Fa uns deu anys, una de les frases que havia de sentir més, i de persones que poc havien d’opinar de la meua vida, era un “ai xiqueta, que se’t passarà l’arròs”. Tot perquè tenia més de trenta anys i no tenia cap criatura ni a la panxa ni als braços. Quan, després d’una cursa de fons per convertir-me en mare (amb una interrupció de l’embaràs per una malformació incompatible amb la vida, moltes proves i diversos tractaments d’infertilitat inclosos), la meua filla gran començava a fer els seus primers passos i jo encara estava paint això de tenir un ésser viu a càrrec meu, els mateixos van començar a demanar-me “per a quan el germanet o germaneta?”. I ara, que des de fa dos anys gaudeixo d’una maternitat triple amb l’arribada de bessons a la família, la frase que he sentit de forma reiterada i per persones aleatòries és “tres són multitud, potser ja pares aquí, no?”
Perquè us he de dir que quan comences a passejar-te pel carrer amb un carret doble amb dos nadons acabats de nàixer a dins (o almenys això ens va passar a natros fa dos estius), tothom, també tota aquella gent que no has vist en la vida (i és d’aquesta de la que estic parlant aquí), et para pel carrer per veure els dos éssers diminuts que monopolitzen la teua vida. Rememoren el seu arbre genealògic (“la meua rebesiaia també era bessona”), es posen les mans al cap perquè ara deus tenir molta feina (“com vos ho feu amb la gran i tot?”) o, i agafeu-vos que aquesta és de nivell, et demanen com has engendrat les dues criatures (“són naturals?”, m’han arribat a preguntar a mi o “són dels teus òvuls?”, li van preguntar a una coneguda en la mateixa situació). I tu contestaries: “No, senyor, estan fets amb màquines 3D”. Però en lloc d’etzibar-los-hi això, fas un mig somriure a tothom, esgotada per no haver dormit més de tres hores seguides en l’última setmana, intentant no sembla maleducada i els hi dius gràcies i segueixes el teu camí. I això, cada dia de tot un estiu i tota una tardor (fins que els bessons van deixar d’anar dins el cabasset del cotxet i llavors ja no despertaven tant d’interés), esgota. I molt.
Pel carrer, quan estàs embarassada o has tingut criatures, en sents moltes, d’afirmacions desafortunades i per boca de persones amb qui mai havies creuat una paraula. “Fas poca panxa”, “quina panxa fas!”, “i amb quasi quaranta, embarassada?”, “nena, para, que tres són multitud”, “què ràpid has recuperat la forma!”, “esta panxa no baixa, eh”, “si la portes en braços, la malcriaràs”, “tan menudet i ja us pren el pèl!”. I no, no són frases inventades. Les he sentit jo, en algun moment de la meua maternitat.
Pel carrer, quan estàs embarassada o has tingut criatures, en sents moltes, d’afirmacions desafortunades i per boca de persones amb qui mai havies creuat una paraula
He hagut d’escoltar, d’un excompany de feina amb qui no tenia gens de relació: “què?, vas entrar a treballar a l’Ajuntament sense fills i ara tornes a estar embarassada, i de bessons? T’estaves esperant a treballar a l’administració, no?” M’ho va dir un matí a primera hora, per la plaça del Mercat, quan jo caminava amb una panxa enorme, esgotada. No vaig saber-li què contestar. Em vaig quedar tan parada que algú pogués opinar així de la meva vida reproductiva. Sí, vaig entrar a treballar com a càrrec eventual a l’administració pública i encara no tenia fills. I ara, nou anys després, en tinc tres. Però si estàs llegint això i saps que vas ser tu qui em va fer este comentari desafortunat (i dic desafortunat perquè prefereixo no escriure cap paraulota), et diré el que aquell dia, incrèdula, no vaig saber-te contestar. No podia ser que una persona amb qui havia creuat menys de 100 paraules en tota la meua vida, m’estigués dient allò i hagués fet aquell judici gratuït de la meua vida privada i de la meua relació amb la maternitat. Si no vaig tenir fills abans no va ser ni per decisió pròpia ni per voluntat ni per esperar una feina amb millor horari o més ben remunerada que la que tenia com a periodista de mitjà. No. En cap cas. No vaig planificar els meus embarassos, avortaments i parts en funció de la feina que tenia. Els vaig tenir quan la vida me’ls va regalar. I ho va fer després de moltes llàgrimes i molts cèntims invertits, tot siga dit. Però, què hauria passat si hagués estat així? Si hagués esperat fins a tenir una estabilitat? Qui ets tu per donar-me el teu parer? Te la vaig demanar, la teua opinió? És que jo vaig dir-te què pensava sobre la teua vida? Potser no ho vas fer amb malícia però et donaré un consell impagable: a la propera que vegis una dona embarassada, amb una panxa enorme i esbufegant de cansament, estalvia’t d’opinar sobre el seu cos o la seva vida.
Quan, la meua vida reproductiva -i la de qualsevol dona- s’ha convertit en tema de tertúlia de carrer?
Quan, la meua vida reproductiva -i la de qualsevol dona- s’ha convertit en tema de tertúlia de carrer? He demanat jo l’opinió de tots estos que es creuen el dret a donar-me el seu parer sobre el fet de tenir o no tenir fills, de quan tenir-los, o de tenir-ne tres o més o de com criar-los. I si en volgués tenir quatre o deu, què passaria? I el mateix sobre el meu cos. Si volguéssem fer créixer la família només ens incumbiria a mi i al pare de les criatures. I no, no en volem tenir cap altre, de fill. Ser família nombrosa és cada dia un repte -perquè la societat tampoc ens ho posa massa fàcil a les famílies, siguem nombroses, monoparentals o amb un sol descendent, però això també donaria per a un altre article. No en tindrem més, de fills. I en tinc tres, ho reconec, perquè quan vam decidir -natros, no els veïns del poble, quedi clar- que era hora d’intentar tenir un germanet que fes germana gran a la qual fins llavors era la menuda de casa, un altre cop la infertilitat va fer que n’arribessin dos de cop. I ni en el millor dels meus somnis hauria pensat mai que ara, a punt de fer-ne quaranta-dos, seria mare de dues xiquetes i un xiquet. Que són esgotadors, sí. Però que també són la nostra alegria.
A la propera que vegis una dona embarassada, amb una panxa enorme i esbufegant de cansament, estalvia’t d’opinar sobre el seu cos o la seva vida
D’aquelles primeres setmanes com a mare de tres i de totes aquelles sentències desafortunades, he intentat aprendre -i segur que més d’un cop encara la pifio- a no obrir la boca abans d’hora davant d’una dona que espera un, dos o quinze fills; d’una que els acaba de parir o d’una que va amb els braços buits. No sé per quina cosa ha passat o està passant aquella dona. Què ha decidit i que li ha imposat la vida. Tu tampoc. I si em veus pel carrer carregant tres criatures, si us plau, estalvia’t el teu “tres són multitud”.