Sovint, només ens recordem de santa Bàrbara quan trona. En aquest cas, podem aplicar també aquesta expressió popular quan volem trobar solucions urgents, fàcils i gaire bé màgiques quan ens adonem que el nostre model productiu comença a presentar problemes, que es tradueixen en creixement del nombre d’aturats, reducció de l’activitat econòmica, caiguda en el nivell de renda i benestar de les persones i, en alguns casos, pèrdua de població en alguns territoris. En canvi, quan l’economia s’ha recuperat dels shocks més o menys conjunturals, perdem l’interès i cau la intensitat dels debats sobre la necessitat d’aplicar canvis més estructurals per transformar el model productiu de les nostres economies, amb una perspectiva de mitjà i llarg termini.
Les dades agregades de recuperació demogràfica son bones notícies per a les Terres de l’Ebre
Malgrat tot, sempre tenim el radar posat per captar senyals que ens permetin detectar si arriben núvols per l’horitzó, per si vindrà una llevantada que s’ho emportarà tot o si plourà prou bé per acabar amb la sequera. En aquest sentit, les dades de població del Padró publicades aquest mes de gener ens permeten observar, per al conjunt de les Terres de l’Ebre, un creixement demogràfic del 19% en els darrers 25 anys, arribant l’1 de gener de 2023 als 184.497 habitants. Consolidant-se la recuperació demogràfica iniciada l’any 2020. Tot i que el seu comportament comarcal no és homogeni, consolida el creixement demogràfic del Montsià (28%) i el Baix Ebre (23%), en front de la pèrdua de població de la Terra Alta (-7%) i de la Ribera d’Ebre (-1%). D’aquesta manera, les dues comarques més costaneres concentren el 82% de la població de les Terres de l’Ebre i les dues comarques interiors en representen el 18%. Lògicament, les dades agregades de recuperació demogràfica son bones notícies per a les Terres de l’Ebre, però a ningú se li escapa la necessitat d’aprofundir en l’anàlisi comarcal i municipal, per a tenir una radiografia més acurada de les diverses realitats locals que conviuen a les Terres de l’Ebre, de manera que es puguin dissenyar solucions més a mida per a les situacions de despoblament rural que afecten alguns dels municipis de l’interior.
Per tal de generar més renda i ocupació, les economies regionals han d’incrementar els seus nivells de productivitat i per aconseguir aquest objectiu cal avançar en la implementació de l’anomenada economia del coneixement
D’altra banda, i tornant a la qüestió del model productiu, molts experts coincideixen en què per tal de generar més renda i ocupació, les economies regionals han d’incrementar els seus nivells de productivitat i per aconseguir aquest objectiu cal avançar en la implementació de l’anomenada economia del coneixement (o economia basada en el coneixement). El coneixement humà constitueix un recurs que permet obtenir rendiments creixents quan s’incorpora als sistemes productius, a més de ser un recurs natural, no només renovable sinó també incrementable. L’aprofitament productiu d’actius basats en el coneixement (capital humà i capital tecnològic) és clau per al desenvolupament econòmic a llarg termini i poder assolir nivells més alts de benestar per al conjunt de la societat. En aquest sentit, podem dir que la generació, la disponibilitat i la utilització d’un capital humà ben qualificat, d’innovació i de noves tecnologies son els pilars bàsics per avançar en l’economia del coneixement.
Les empreses i institucions més innovadores i competitives es caracteritzen per una major contractació de persones amb nivells més alts de formació i per tant amb estudis superiors
En relació al capital humà, no n’hi ha prou en augmentar-ne la quantitat, sinó que també cal millorar-ne la seva formació, les seves habilitats i els seus coneixements. De manera, que els mals resultats registrats a Catalunya en el darrer Informe Pisa (que avaluar als estudiants de 15 anys al 2022), és una senyal d’alerta també per a les possibilitats de transformació del sistema productiu a llarg termini. Les empreses i institucions més innovadores i competitives es caracteritzen per una major contractació de persones amb nivells més alts de formació i per tant amb estudis superiors. Per tant, el percentatge de població amb estudis universitaris pot ser un bon indicador sobre el grau de progrés de la nostra societat cap a una economia del coneixement. En el cas de les Terres de l’Ebre, el marge de millora és prou significatiu, ja que segons el darrer Cens, la població de 15 anys o més amb estudis universitaris, l’any 2021, es situava en el 15,5%, molt per sota del 24,6% del valor registrat per al conjunt de Catalunya. Val a dir, que a nivell territorial també s’estableix una important correlació entre les dades de renda familiar disponible i el percentatge de població amb Estudis Superiors. Fet que reforçaria la idea que l’economia basada en el coneixement genera nivells més alts de benestar econòmic. En aquest mateix sentit, d’una banda, cal ressaltar el paper de la universitat per promoure l’economia del coneixement, com a institució central per millorar la formació del capital humà, però també en la generació de coneixement, la seva difusió i la seva utilització en forma d’innovació.
Tot i això, existeixen altres factors d’entorn que també influeixen en la capacitat d’utilització del capital humà i tecnològic en els diferents territoris. Per exemple, la dimensió de les empreses, el nivell de formació dels seus directius i el grau d’internacionalització de la seva activitat. Però també és important el paper del sector públic, en relació a la dotació d’infraestructures (principalment de transport i comunicació), el nivell despesa en educació i en la promoció del desenvolupament econòmic, així com la qualitat del sistema de recerca i innovació. En qualsevol cas, calen estratègies a llarg termini que fan que les economies territorials especialitzades en activitats que impliquin un ús intensiu de coneixement i d’innovació, puguin adaptar-se més fàcilment a situacions d’incertesa i a canvis no previstos, i per tant ser economies més resilients.
Miquel Àngel Bové Sans
Director de la Càtedra d’Economia Local i Regional Universitat Rovira i Virgili