Les regles fiscals de la Unió Europea, que limitaven el dèficit públic i el deute dels estats membres per garantir la sostenibilitat dels comptes públics han estat suspeses des de 2020 arran de la crisi de la covid, per afavorir la recuperació de les economies després de la sotragada de 2020. Això es produí després d’uns quants anys de relaxament posteriors a la crisi financera d’inicis de la passada dècada, durant els que el deute públic de ben bé tots els estats europeus va créixer. El d’uns més que els dels altres, però. I el d’Espanya va estar a la capçalera pel que fa al creixement del deute.
Amb tot plegat, el sector públic espanyol deurà a final d’any més del 110% del Producte Interior Brut, molt superior a aquell percentatge inferior al 40% que hi havia a finals de la primera dècada del segle. Això imposa un llast creixent pel que fa al pagament del servei del deute, accentuat per l’augment dels tipus d’interès el darrer any, que no retrocedirà ràpidament.
Les regles de prudència fiscal tindran una afectació especial a Espanya
Fa pocs dies, els estats membres de la UE han acordat reformar les regles fiscals i tornen a introduir mecanismes de limitació del dèficit i del deute, que hauran de ser aplicats en els proper anys per cada estat, i que tindran més impacte en els estats que han acumulat més desequilibris en el darrers anys. Per això, les regles de prudència fiscal tindran una afectació especial a Espanya. Més encara, en un context immediat en que es preveu una certa desacceleració del creixement econòmic, i per tant, del creixement dels ingressos fiscals.
L’inici de la retirada de mesures que pal·liaven l’increment de costos pels usuaris en sectors com el de l’energia, en ser parcialment assumits pel pressupost púbic com per exemple la reducció de l’IVA, aprovat pel Consell de Ministres del 27 de desembre, s’explica per la necessitat de començar a endreçar els desequilibris pressupostaris, tot complint els compromisos assolits a nivell europeu. Mesures d’aquest tipus n’aniran arribant més en els propers mesos.
Això obligarà els governs de tots els nivells, central, autonòmics i locals, a accentuar la cura en les decisions de despesa pública, prioritzant els programes amb major eficàcia per la prestació de serveis públics i pel sosteniment de rendes. Caldrà revisar -i això és bona notícia- una certa propensió dels darrers anys d’introduir programes de tipus universal, com la gratuïtat d’algunes modalitats de transport públic o, a Catalunya, el regal de bons de compra per totes les famílies amb xiquets en edat escolar, que ni milloren els serveis públics ni tenen un efecte redistributiu progressiu.
No arribarà cap acord per un finançament singular de la Generalitat
I, per molt que puguin sentir dels discursos dels protagonistes institucionals de la política catalana (com per exemple el President Aragonés en el discurs de Nadal) que s’arribarà a un acord per aconseguir un finançament singular de la Generalitat, no en facin massa cas. Ni el context institucional, amb la distribució del poder a nivell autonòmic, ni el context pressupostari ho fan massa versemblant. Clar que molt versemblant tampoc ho ha estat en contextos més propicis tècnicament. Perquè el problema és polític. I ben enverinat.
Germà Bel
Catedràtic d’Economia a la Universitat de Barcelona
