Als governs i als parlaments se’ls coneix per les prioritats, no per les paraules. Diga’ns a què assignes els recursos públics i sabrem de quin peu calces com a governant, més enllà dels discursos i les promeses. Valgui aquesta prèvia per afirmar que fa molt temps que els poders legislatiu i executiu -entengui’s tots i sense diferències de colors- treballen obstinadament i eficaç per fotre a la gent. Sí, ho ha llegit bé: fotre. I ara explicarem el perquè d’aquesta afirmació.
Al Baix Ebre, i si fa no fa al Montsià, la presència dels mossos d’esquadra al carrer en tasques de seguretat ciutadana és testimonial. Més enllà del que diguin les xifres oficials i les estadístiques, d’agents patrullant n’hi ha tant pocs que fins i tot resulta convenient estalviar-nos la concreció de la xifra. No sigui cas el cas que algun delinqüent llegeixi aquest diari i arribi a la conclusió, d’altra banda encertada, que a poc que s’ho proposi té barra lliure per fer el què li roti amb un alt grau d’impunitat. Amb el nombre d’agents destinats a aquestes terres és fàcil advertir que la seguretat ciutadana proactiva -la que té com a objectiu evitar la comissió d’un delicte- té mala peça al teler.
Tenim un fantàstic servei d’agents de la policia autonòmica que treballen sota el pompós nom de Policia Marítima. Una unitat dedicada principalment a multar xiquets, xiquetes i jubilats que pesquen pels molls i pels roquers perquè no tenen competències per fer gairebé res
Tenim, en canvi, un fantàstic servei d’agents de la policia autonòmica que treballen sota el pompós nom de Policia Marítima. Una unitat dedicada principalment a multar xiquets, xiquetes i jubilats que pesquen pels molls i pels roquers perquè no tenen competències per fer gairebé res. No és que siguin molts els d’aquesta unitat, però com dèiem en començar tot són prioritats. I entre un lladre que roba collites o maquinària agrícola pels termes de la comarca i un pescador jubilat que es passi el matí calant i xorrant un volantí, sembla que aquest segon representa un perill més gran per a la societat que no pas el primer.
A la policia marítima dels mossos, la creació de la qual va obeir únicament a criteris polítics perquè ja se sabia que la seva funció principal només seria la de cremar petroli navegant sense treure’n cap profit, s’hi afegeix als nostres ports la Guàrdia Civil. L’autoanomenada Benemèrita, despullada des de fa anys i panys de les competències de seguretat ciutadana, també ha trobat en la persecució dels pescadors amb excuses ambientalistes i de traçabilitat alimentària una manera de passar el temps i justificar les hores de feina dels seus integrants desplegats pel territori.
La pressió policial ha arribat a tal extrem que ara els uniformats comproven fins i tot el pes del peix que els mariners s’enduen a casa per a consum propi o per fer contentes les amistats o la família
No es tracta de cap broma. La pressió policial ha arribat a tal extrem que ara els uniformats comproven fins i tot el pes del peix que els mariners s’enduen a casa per a consum propi o per fer contentes les amistats o la família. A aquest extrem de manca de sentit comú i de la mesura hem arribat. A que la policia gosi dir-li a un home quants grams de peix té dret a endur-se a casa després de tot el dia trafegant per coberta. Quina poca feina. O més ben dit, quines ganes de tocar allò que no sona! Amb tanta falta que fa la policia per fer front a coses més serioses!
Tota aquesta pressió policial va recoberta de bones intencions, és clar. Evitar l’economia submergida, garantir la traçabilitat alimentària, assegurar que tot el peix passa per les llotges, impedir la venda per les cases perjudicant a les peixateries que paguen impostos. Qüestions, totes elles, que agafades d’una tenen un cert sentit, perquè per ser sincers hem de reconèixer que d’abusos se n’han comès i se’n cometen.
Però la manera que s’ha triat per evitar els excessos és clarament abusiva i humiliant. I també innecessària perquè cap d’aquests problemes guarda proporcionalitat amb les preocupacions i les qüestions que sí requereixen una intervenció urgent dels poders públics. La bota de la policia i del guàrdia civil no hi ha fa res i no ha de servir per esclafar el ganyot del pescador. Menys encara quan els recursos que es dediquen al que sí hauria de ser una prioritat extrema -la seguretat ciutadana- són tant escassos.
Aquesta persecució no té només una dimensió individual. Hi ha també l’afectació social i comunitària de tot aquest sense sentit. Ens referim a la tradició i els lligams de veïnatge que els uniformats s’entesten a impedir i a destruir
Aquesta persecució no té només una dimensió individual. Hi ha també l’afectació social i comunitària de tot aquest sense sentit. Ens referim a la tradició i els lligams de veïnatge que els uniformats s’entesten a impedir i a destruir. Des de la cortesia pròpia entre amics -allargar uns quilos de peix a un conegut o saludat-, al bon veïnatge que suposa portar un grapat de peix als veïns de l’escala o als de la cantonada. I és igual que això es faci gratis o pagant. Perquè el perjudici econòmic que aquest tipus de tradició genera és ínfim, tant pel que fa a la recaptació de la hisenda pública com en relació a la minva d’ingressos de les peixateries convencionals. Estem en el terreny de la tradició saludable, la que ajuda a fer comunitat i enfortir lligams entre la gent. I això, ja ho sabem, no agrada als governs, sempre esforçats en destruir tot allò que no hagi parit el BOE o el DOGC.
N’hi ha prou parlant amb gent d’altres ports, de la vora o d’altres comunitats autònomes, per comprovar que aquesta persecució desaforada té caràcter general. Així que cal concloure que forma part del catàleg de prioritats que fixen els cossos de seguretat de l’estat, incloent-hi els Mossos.
De vegades, resulta impossible defugir la convicció que pels responsables polítics i pels comandaments dels uniformats -és igual l’uniforme!- és més fàcil i gratificant apostar per objectius fàcils que no comporten cap mena de risc per a les actuacions policials, i que a més a més acaben convertint-se en ingressos per a l’administració en forma de multes, que no pas aplicar la mateixa intensitat, pressió i esforços a qüestions de més complicada resolució i major risc.
Tot això mereixeria per la nostra part una sonora botifarra a la cara dels agents policials. Encara que, llevat d’algun que es pensa que és el general McArthur pel sol fet de portar uniforme, no en tinguin cap culpa, pobrissons
Tot això mereixeria per la nostra part una sonora botifarra a la cara dels agents policials. Encara que, llevat d’algun que es pensa que és el general McArthur pel sol fet de portar uniforme, no en tinguin cap culpa, pobrissons. Però tot i saber que no en són els responsables finals, els policies i guàrdia civils no redacten les lleis i els reglaments, pagaria igualment i de gust per veure un poal de peix abocat amb tota la mala bava damunt del cap d’un agent com a resposta a la impertinent pregunta de “què lleva en el cubo? o “què porta a la galleda”?
L’escena de la sang i les escates, a triar de peix blau que és la que més put i fa més angúnia, regalimant galtes avall per la cara del policia de torn no canviaria les coses, però seria una escena fantàstica per il·lustrar que ja n’estem fins als nassos de ser tractats com a delinqüents quan només som gent nascuda en un poble que un dia fou de pescadors. Per això, si algú acaba tenint l’oportunitat i la sap aprofitar, si finalment podem veure un poal de pescador posat per barret d’un policia, que em compti entre els voluntaris per ajudar a pagar la multa i l’advocat. En serem uns quants.