Escric per explicar què és ser jove i viure a l’Aldea. Escric per ensenyar i mostrar la família que som. M’he fet gran corrent pels carrers del poble, m’han ensenyat, des de que tinc ús de raó, persones que viuen al poble, que han nascut al poble i que han decidit abocar tot el seu saber a les dues escoles de l’Aldea. M’he passat tardes perdudes per totes les placetes possibles que tenim, matins d’esmorzars a les nostres cafeteries i migdies de vermuts a qualsevol bar. Dinars i sopars per tots i cada un dels restaurants que hi ha, i els que ja no hi són, però vam poder exprimir al màxim.
Ser de l’Aldea és estimar-te a l’Aldea, estimar-te la seva gent, les seves festes i tradicions, la seva història i les persones que van lluitar per ella. Cada racó del nostre municipi em porta un record que corroboren els meus 21 anys viscuts aquí. Aquest no és un sentiment aïllat, és un sentiment compartit, per la majoria de persones que habiten al poble. Des dels més grans fins als més petits, dels joves als adults. De caminar per l’Avinguda Catalunya i parar-me cada dues passes a saludar i a parlar amb la gent que em creuo, perquè així som, purs, reals, oberts, perquè així és la gent de l’Aldea. Gent propera.
Ser jove és formar part d’un dels col·lectius més vulnerables de la nostra societat. És l’impas entre no tenir obligacions i tenir-les totes. És voler volar sense que ningú ens talli les ales, és voler viure i compartir, exprimir i gaudir. És aquella força i aquelles ganes de viure que et fan creure en la ídilica immortalitat. És pensar-te que ho pots fer tot, és abocar tot el teu temps i esforços per aconseguir un futur digne. Ser jove són oportunitats, vivències, moments. Moments de no saber qui som, moments de no voler existir, moments de no ser entesos per ningú. Dies grisos, dies tristos, dies que deixem passar.
Però, per sobre de tot, ser joves és poder rebre el recolzament i el suport dels qui vetllen per nosaltres. Encara que, malauradament, no sempre som correspostos.