Per si la crònica internacional dels darrers cinc anys no era ja prou estranya i sorprenent, ara el panorama actual es presenta desolador; i si no convida a una revolta és perquè allò que en sociologia se’n diu les masses està desactivat, adormit i sense lideratges. Hem passat d’un 2020 amb uns governants mundials solidaritzats contra un enemic comú i preocupats per la nostra salut fins al punt de retallar tots els nostres drets (treball, reunió, circulació, expressió i pensament lliure), a un 2025 amb el mateix club de poder, ara unit per la necessitat de rearmament global. D’alguna manera, estem conduïts a creure que un món que ha estat capaç de paralitzar el vol de tots els avions durant mesos, ara està insegur per causa d’uns ninots que ell mateix s’ha encarregat de posar en els llocs aparentment claus del poder polític. I davant la palesa inutilitat de qualsevol organisme mundial de pau, ni cap Tribunal Internacional de Justícia, la solució no és altra que el rearmament: un nou empobriment dels més pobres per a l’enriquiment dels més rics. El 24 de febrer de 2022, data de la invasió russa a Ucraïna, es va començar a deixar de parlar de la pandèmia i ni tan sols va ser notícia l’eliminació dels passaports sanitaris per viatjar d’un país a altre en l’àmbit europeu. Les hemeroteques que sortosament encara podem consultar, ens demostren com en una setmana l’actualitat informativa va canviar radicalment, deixant de parlar de vacunes i començant a parlar de míssils, sense que ni partits, ni moviments socials ni tertulians paressin compte a un fet tan flagrant.
Estem conduïts a creure que un món que ha estat capaç de paralitzar el vol de tots els avions durant mesos, ara està insegur per causa d’uns ninots que ell mateix s’ha encarregat de posar en els llocs aparentment claus del poder polític
Avui ja ningú recorda que cal incrementar fins al 2% el pressupost de Cultura, perquè aquesta xifra és precisament la que es vol assolir en Defensa. Perquè el futur d’Europa passa per la fabricació d’armament per lluitar contra enemics, al cap i a la fi, integrats per milers de persones obligades a matar a causa de les atrocitats de líders mal il·luminats que haurien d’estar a la presó.
Però el més maquiavèl·lic i el que més posa en evidència l’absoluta incapacitat de reacció de les masses, és el fet que se’ns està intentant convèncer que aquest rearmament pot ser fins i tot un element clau per al nostre desenvolupament econòmic. Segons ja s’està proclamant des de fonts diverses, polítiques i financeres, “L’obligació d’invertir més en defensa per garantir la seguretat comuna donarà un nou impuls a la indústria europea i millorarà les taxes de creixement del PIB els pròxims anys.”
El que més posa en evidència la incapacitat de reacció de les masses, és el fet que se’ns està intentant convèncer que aquest rearmament pot ser fins i tot un element clau per al nostre desenvolupament econòmic
En prop de cinquanta anys d’exercici periodístic, no recordo haver viscut mai uns poder fàctics tan descarats, dient coses sense vergonya ni contestació, davant d’un poble desmobilitzat i sense cap il·lusió de transformació social. La resposta al carrer ha estat substituïda per la resposta al Twitter, ara anomenat X, i és clar que no és el mateix. I així ens va la cosa, pendents de quin enemic ens atacarà. I si no n’hi ha cap, algú se l’inventarà.
Agraeixo a James Mangold la recent direcció de la deliciosa i necessària pel·lícula A complete unknown amb un Bob Dylan que escriu i canta paraules com aquestes, en el seu moment mereixedores del Premi Nobel de Literatura:
Veniu, senyors de la guerra,
vosaltres els que construïu grans armes,
vosaltres que construïu els avions de la mort.
Vosaltres que construïu totes les bombes,
vosaltres que us amagueu darrere de parets,
els que us amagueu darrere d’escriptoris.
Només vull que sapigueu
que puc veure a través de les vostres màscares.
Vosaltres que mai heu fet res
més que construir per destruir,
jugueu amb el meu món
com si fos la vostra joguina.
Arturo Gaya
Periodista i músic