La Torre de Refrigeració de la Central Nuclear d’Ascó, aquesta meravella d’enginyeria de 160 metres d’altura que domina el paisatge del riu Ebre, és avui un monument al silenci i a la negligència. Un dia va ser motiu d’orgull, però, des de fa un any i mig, per dins cau a trossos. I aquí no passa res. No parlo de l’estructura exterior de formigó, que encara fa patxoca i amaga el desgavell. Parlo del cor del sistema: tot el mecanisme intern d’intercanvi de calor, ple de plaques de plàstic perforat, polvoritzadors i bigues que suporten tones d’aigua calenta per refredar els reactors atòmics.
Segons la teoria, aquestes plaques han de garantir que l’aigua torni al riu Ebre amb un increment de temperatura màxim de tres graus, tal com marca la llei. Però què passa quan aquest sistema es desmunta i cau a pedaços? El caos s’apodera de l’interior de la torre, amb plàstics trencats que s’escampen per terra, formant una deixalleria que fa por de mirar. Tot això, naturalment, acaba al riu. Però, un moment, ¿a quina temperatura retorna aquesta aigua quan la torre ja no fa la seva funció? Això no ho sap ningú.
Un miracle a 25 metres del terra
L’estructura de bigues de plàstic situada a 25 metres d’altura també ha caigut tota. Sí, tota. Fa més d’un any, la central va intentar arreglar aquesta monumental destrossa, dividint la torre en dues parts: una funcionava mentre l’altra es reparava. Però, ves per on, durant els treballs de reparació va caure la part nova i també la vella. Santa Paulina d’Ascó devia estar treballant aquell dia, perquè el miracle va ser que no hi havia cap treballador a sota quan tot es va ensorrar. Tones i més tones de plàstic al terra i al riu. ¿I les conseqüències? Misteri.
Les preguntes sense resposta
¿Què fa el Consell de Seguretat Nuclear mentre tot això passa? ¿On són els controls de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre per garantir que aquesta aigua no contamini el riu amb microplàstics? ¿I l’Agència Catalana de l’Aigua? Tot sembla quedar enterrat sota la cortina de fum dels “canons energètics” que tan bé queden en les notes de premsa. Però a nosaltres, els ciutadans, ens queda la indignació. Perquè, quan es tracta de fer un pou o d’agafar aigua del barranc, no pateixis que vindran amb mil formularis i paperassa. Però per als cacics nuclears de l’Ebre, barra lliure: poden fer el que els dona la gana amb la seva torre corcada i el seu podrimener de plàstics.
Un crit literari al silenci
Fa 25 anys, en el meu llibre Riu avall, ja vaig intuir que aquesta torre seria més un símbol que una solució. En el conte La Torre de Babel, escrivia:
A vora del riu Ebre
estan fent un monument,
una torre poderosa
que aixecaran en poc temps.
Vomitarà les entranyes,
el baf nuclear ardent.
L’orgull de la ciència atòmica
és la Torre de Babel.
Avui, aquesta premonició és una realitat que es desfà davant nostre, però sembla que només importi a quatre gats. Doncs bé, jo no callaré. Soc de la vella escola, del periodisme que no passa pel sedàs de l’autocensura. Aquí em teniu, per dir ben alt i clar que no podem acceptar aquesta mena de caciquisme atòmic. Cornut i paga el beure? No, gràcies. Ja n’hi ha prou.