A mitja cervesa va començar a parlar de Netanyahu i de Putin, i vaig pensar que ja hi tornàvem a ser, que era incapaç de gaudir d’un matí de dissabte assolellat sense tocar el voraviu amb les afinitats electives entre Hitler i alguns supervivents de l’Holocaust que ara oferien a Gaza una versió 2.0 de la Solució Final. I vaig preveure que aviat sortiria amb els trens col·lapsats el dia de les eleccions que van donar la victòria al partit responsable del col·lapse i que el PP no invertiria un ral a rodalies, perquè no hi té res a fer a Catalunya, i que el PSOE tampoc no hi invertiria, perquè total, guanya igual. I jo començava a pensar una excusa per aixecar-me i deixar-lo amb bon confés abans no entrés en el tema del Madrid de l’Ayuso on tot va l’ample per als rics amb l’ajut dels rucs, o amb la poca vergonya que teníem tots dos en aquest migdia lluminós amb la cervesa freda i les olives, mentre Open Arms rescata subsaharians desesperats per arribar a Europa, la gran cínica, la gran culpable, la gran prostituta de Babilònia.
Just quan era a punt per a la retirada, es va apropar a la taula Felicià Domènech, filòsof i patafisic de renom. Infeliç de mi, creia que la seua presència assossegaria el company de taula, però les seues lamentacions jeremíaques van agafar una nova embranzida amb un altre dels seus temes estrella, els boomers i la seua -nostra- responsabilitat en la catàstrofe global. I encara no ens havien servit la nova ronda, va començar a parlar de la nostra generació de malcriats, la primera en segles que no ha viscut la guerra, nascuda quan el franquisme més salvatge començava a amollar i l’economia començava a rutllar. La primera que sempre ha tingut el vent de cua, que ha estudiat gràcies al sacrifici dels pares i ha viatjat massivament en avions que han enverinat l’aire, la generació dels consumidors compulsius que ha obert la porta al capitalisme salvatge que devorarà els seus fills, la que més ha contaminat i ha acabat amb les riqueses del tercer món.
La conclusió estava cantada: si el mite del progrés fa dècades que fa aigües, caldrà considerar seriosament el fet de la decadència de la humanitat a tots els nivells, especialment el moral. De fet, aquesta és la idea dominant al llarg de la història fins al Renaixement, la idea de la caiguda, l’expulsió del paradís de les religions abrahàmiques, dels jueus, els cristians i l’islam, l’Edat d’Or dels grecs o l’aurea aetas dels romans. Va ser en aquest punt que Felicià va intervenir.
Suposo que volia fruir amb tranquil·litat de la cervesa i per això va anar de cara a barraca. Després d’anys d’investigació -va dir- podia afirmar categòricament que el gènere humà ha mantingut la seua condició moral inalterable al llarg del temps, perquè la naturalesa humana no ha canviat al llarg dels segles, probablement des dels orígens dels sàpiens. Des d’un punt de vista estrictament estadístic, la nostra qualitat moral segueix una distribució que, en números rodons, suposen un 80% de normalitat central, on ens trobem còmodament instal·lats la majoria dels simples mortals, més un 10% de gent moralment superior i un altre 10 de persones de baixa o nul·la moralitat. A l’extrem dret de la corba -va explicar- hi ha els herois morals, els sants ètics i la gent de la millor mena. A l’extrem esquerre, els pocavergonyes, els sàdics, els criminals, els dictadors i la immensa majoria de les grans fortunes. És una clàssica campana de Gauss que es manté constant des del neolític fins a l’era digital, tot i que, al mateix temps, és lògic que afirmem que el mal no para de créixer amb el temps.
Perquè són faves comptades, va afirmar: segons els demògrafs, en temps de l’emperador August hi havia 300 milions de persones al món i, vint segles després, en som 8.000 milions, entaforats en un planeta que és el mateix, però més atrotinat. En el primer cas, el 10% són 30 milions; en el segon són 800 milions. La probabilitat d’ensopegar amb un malparit en temps d’Aznar, Trump, Milei o Jinping és 27 vegades més que en temps de Tiberi, Calígula, Claudi o Neró i per això tenim la sensació que el gènere humà va en franca decadència moral, quan en realitat es manté inalterable a través dels mil·lennis -va sentenciar.
Trobem socialment sa i moralment admissible el fet que els nostres xiquets vegin diàriament carnisseries humanes als telenotícies o a la ficció
És la dictadura de la genètica -va concloure: els nostres parents més propers en l’escala evolutiva són els ximpanzés, amb qui compartim més d’un 99% dels gens. La visió idíl·lica que n’hem tingut tradicionalment és notòriament falsa. Són graciosos i juganers, però també són implacables, cruels i sanguinaris com els humans, s’associen en bandes com els criminals i ataquen i devoren cries pel pur plaer de matar. Les seues societats són brutalment jeràrquiques, amb un mascle dominant que constantment ha de fer exhibició de la seua força, com succeeix a les societats dels humans.
Una criatura gairebé idèntica al ximpanzé és el bonobo. A primera vista, és difícil discernir qui és qui o què és què i, tanmateix, tenen una conducta social molt diferent. La societat dels bonobos és matriarcal i igualitària, amb escassa agressivitat perquè han après a rebaixar les tensions amb una alta freqüència de relacions sexuals promíscues, un totum revolutum, sense distinció de sexe i edat. Quan tot va bé, el coit assegura la pau social i si algun membre s’emprenya, no hi ha res que no s’apanyi amb una bona rebolcada, i així cada dia, pels segles dels segles.
L’atzar i la necessitat evolutiva –va resumir- ha volgut que la conducta de la nostra espècie sigui tan semblant a la dels ximpanzés i difereixi tant de la dels bonobos. Una veritable llàstima, perquè trobem socialment sa i moralment admissible el fet que els nostres xiquets vegin diàriament carnisseries humanes als telenotícies o a la ficció, mentre que ens escandalitzem que puguin contemplar un cos nu ple de bellesa i de gràcia.
I, tot seguit, va aixecar la mà per demanar al cambrer més cerveses i alguna cosa per picar.
1 comentari
Gènial, Xavier!