En l’article del mes passat (“La revitalització de la llengua catalana, una comesa col·lectiva”) em vaig ocupar de presentar el concepte de vitalitat etnolingüística. La seua avaluació, tal com vaig indicar, descansa en l’anàlisi de tres factors. En vaig esbossar dos, els factors d’estatus i de suport institucional (les polítiques lingüístiques). Per a l’avinentesa que ens ocupa, miraré de centrar l’atenció en el factor demogràfic. Ho faré amb el convenciment que la reculada recent de l’ús social de la llengua té en l’extraordinària alteració demolingüística un factor explicatiu de primer ordre.
Catalunya acull actualment al voltant de vuit milions d’habitants. L’any 1950 en tenia 4,8 milions menys (3,2). L’increment de la població l’hem d’associar a dues onades migratòries molt intenses. Totes dues han aportat contingents de població similars, al voltant d’1,5 milions de persones cadascuna. Ara bé, la tipologia poblacional dels nouvinguts i el context sociopolític d’acollida han estat sensiblement diferents. Mentre que les migracions del tercer quart del segle passat provenien de la resta de l’Estat i portaven (majoritàriament) a la maleta la llengua hegemònica d’una dictadura profundament anticatalana, les migracions internacionals del tombant del mil·lenni ens posen en contacte amb un mosaic lingüístic vastíssim en un context d’acollida aparentment més propici per a la incorporació de la nova població. Al bell mig d’aquestes dues onades migratòries, en un marc d’estabilitat poblacional, els fills de la primera ja van entrar en contacte amb la llengua catalana, sobretot en l’àmbit formal, a partir del sistema educatiu i una estructura comunicativa feble però autòctona.
A més de l’heterogeneïtat dels grups d’arribada, aquesta darrera onada migratòria ha estat molt intensa i s’ha produït en molt poc temps, fet que ha provocat arribades de població anuals quantitativament molt destacades, amb un màxim que va superar les dues-centes mil persones l’any 2007. Si el context d’opulència econòmica que va viure l’Estat espanyol en general i Catalunya en particular va propiciar una immigració excepcional, la crisi que s’iniciava l’any 2008 va motivar una reducció d’entrades i un augment de les sortides. Així, el saldo migratori (immigracions i emigracions) va començar a perdre protagonisme en l’increment poblacional, sota mínims entre 2009 i 2011 i amb xifres negatives entre 2012 i 2014. El quinquenni següent, malgrat la persistència d’un context de crisi econòmica, es defineix per l’increment progressiu del saldo migratori, un saldo on conviu una renovació constant de població estrangera, amb sortides que no aconsegueixen neutralitzar unes entrades excepcionals, que el 2019 estableixen un record històric (203.843). És el moment en què la crisi sanitària estronca de manera abrupta l’arribada de població a Catalunya (Gràfic 1).
Gràfic 1. Immigracions, emigracions i saldo migratori. 2003-2020. Catalunya (Font: Idescat)
La diversitat de la població catalana actual respon a variables diverses. En contextos socioeconòmics tan proclius a la mobilitat del mercat laboral, la variable lloc de naixement és molt significativa. No hem de perdre de vista que l’economia catalana descansa en un sector terciari en dinàmica creixent, que representa un 78,7% de l’economia. Així, la població autòctona (nascuda a Catalunya) abraça prop dels dos terços dels residents (64,6%). L’altre terç restant se’l reparteixen els nats a la resta de l’Estat (14,7%) i els nats a l’estranger (20,8%).
Els efectes sociolingüístics d’aquesta constant alteració poblacional han estat enormes
Pel que fa al creixement natural, la taxa de natalitat ha experimentat modulacions associades a la prosperitat econòmica. El període que abraça els anys 1995 i 2008 va propiciar un increment gradual fins a 12,10 naixements per 1.000 habitants. A partir d’aquest any va tenir lloc un canvi de tendència que ens ha portat a límits històrics com els 8,02 naixements per mil habitants del 2019. La disminució d’aquesta taxa ha portat a un creixement natural negatiu de la població a partir de l’any 2018.
Els efectes sociolingüístics d’aquesta constant alteració poblacional han estat enormes. Més encara si tenim en compte que prop de la meitat dels nats a l’estranger són originaris d’hispanoamèrica i contribueixen a incrementar el diferencial demolingüístic ocasionat per les immigracions estatals del segle passat. M’hi referiré en el segon lliurament d’aquest article.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística Catalana URV i Membre Numerari de la Secció Filològica de l’IEC