De vegades és necessari una anàlisi externa per veure’t a tu mateix, o almenys per veure com et miren els altres. Certament, per trobar la realitat més objectiva, sempre és necessària la crítica, per allò de què la tesi i l’antítesi ens porten a la síntesi. És necessària la interconnexió de xarxes les hidràuliques presents a Catalunya (Ebre i conques internes), per fer front a la sequera? Tenien raó els que defensaven un transvasament des del riu francès Roine? En opinió d’una llarga analistes catalans, sí. Però en opinió de l’actual govern, hi ha alternatives per fer front a la sequera. I de les velles polítiques, de moment la que es recupera és la portada d’aigua en barcos d’emergència, ara de Sagunt (municipi on arribava l’antiga diòcesi de Tortosa), enlloc de Mallorca. Tornarem al tema.
Perquè el debat que, de forma paral·lela, s’ha plantejat els últims dies (concretament des de la publicació, el 10 de febrer, d’un article titulat “el poder intocable de les Terres de l’Ebre”, al Diari de Girona), és un altre. El subscriu l’exdirector d’aquesta publicació, i diu una sèrie de coses que no poden passar per alt. Perquè és la primera vegada que llegim l’elevat poder que tenen i s’atorga a les Terres de l’Ebre. I vés per on que, qui així ho reconeix, és un opinador representatiu de la Catalunya rica, assenyalant -amb innecessàries mostres de menyspreu, tot sigue dit-, el que ha pogut conquerir els últims anys, la Catalunya fins ara pobra. Tot un canvi de paradigma.
Lamentablement, l’article en qüestió inclou una referència innoble (adjectiu que, segons el diccionari, significa “està mancat de noblesa o dignitat moral”), amb relació a una gravació il·legal del telèfon mòbil d’un dels ebrencs més influents dels últims anys, Lluís Salvadó. S’hi refereix com “el de les mamelles”, tot utilitzant una gravació il·legal de la guerra bruta -ara reconeguda-, treta de context. Hauria de pensar aquest senyor què passaria si l’objecte del desig fos ell, i quantes masturbacions seues -incloses les immorals-, podríem difondre de forma tan barroera si accedim al seu telèfon mòbil o PC. Aquest exemple és un invent, òbviament, però per contraposició, hi hauria de reflexionar i no seguir per aquest camí.
Però aquesta insòlita visió gironina diu moltes més coses gruixudes, i com ja va advertir Manolo Tomàs en una de les seues recents intervencions, sembla que algú pretén enfrontar els catalans. Perquè, no entra en el que seria debatre sobre el model de desenvolupament, sinó que directament culpa a l’Ebre, ridiculitzant-lo, de tenir idees fixes. I ho simplifica en dos exemples: “l’aigua” i els “correbous”. Vet aquí el reduccionisme. Aquest mínim comú denominador ve a ser l’imaginari que representem a Catalunya. Un nou estereotip per sumar a la llarga llista d’idiosincràsies en les relacions nord-sud. Arriba a dir, ja desenfrenat, que som els responsables “d’una paràlisi absoluta” que afecta també l’ensenyament, la sanitat, l’energia i les infraestructures.
Però com es pot pretendre donar lliçons de solidaritat a qui fa més de trenta-cinc anys que traspassa aigua a tota la província de Tarragona?
I, sense tenir la més menuda idea de qui és Javier Martínez Gil, l’inventor del concepte de la “nova cultura de l’aigua”, també pretén ridiculitzar-la, confrontant-la al nou victimisme gironí: “en canvi, han deixat que el Ter morís”, escriu. I com no, acaba dient que “l’única solidaritat” per resoldre de problema de la sequera “és la d’Espanya i la Comunitat Valenciana”. Pot ser aquesta opinió representativa d’un col·lectiu important de catalans? Probablement sí. I això és molt preocupant pel menyspreu i supremacisme que comporten opinions tan populistes i sense cap mena de rigor.
Perquè, quants consellers i conselleres de la demarcació de Girona hi ha hagut als governs de la Generalitat des de 1980? A les Terres de l’Ebre només quatre; i de residents, només un. Parlem de la renda per càpita? O parlem d’on es produeix l’energia de Catalunya? És la solidaritat concentrar tres centrals nuclears i centenars de molins de vent i plaques solars a la Catalunya despoblada, i rebutjar el primer parc eòlic marí que hauria d’anar al front marítim gironí, perquè és allí on es consumeix aquesta energia? Però com es pot pretendre donar lliçons de solidaritat a qui fa més de trenta-cinc anys que traspassa aigua a tota la província de Tarragona?
Fa trenta anys, el pensament conservacionista o ecologista, era un anatema. Avui en dia, és la brúixola principal per sortir de l’atzucac en què estem immersos
Allò que cal continuar fent és continuar col·laborant i cooperant, i no trencar-nos els plats pel cap. Les Terres de l’Ebre, com Girona, tenim les úniques Reserves de la Biosfera de Catalunya; i si el futur no és sostenible, no serà. La nostra Reserva ens il·lusiona, i comencem a pensar que els brots verds estan apareixent, i que potser en dos o tres dècades més deixarem de ser els cornuts que sempre paguen el beure. I estarem molt contents de com, un altre cop, els catalans se solidaritzen amb el seu sud per no haver de sacrificar les 60.000 persones del delta de l’Ebre, convertint-los en els primers exiliats climàtics.
Fa trenta anys, el pensament conservacionista o ecologista, era un anatema. Era el mal, el fre del desenvolupament. Avui en dia, és la brúixola principal per sortir de l’atzucac en què estem immersos, també en l’àmbit mundial. Cal estudiar més i millor totes les alternatives que giren a l’entorn del concepte “nova cultura” (tant de l’aigua, com de l’energia, i fins i tot a l’ensenyament, la sanitat i les infraestructures), perquè s’ha de reiterar: el futur de tots ha de ser sostenible, i les solucions han de ser, primer locals, i després globals.
