La proposta de Brussel·les de reduir a una quota base de només nou dies la pesca d’arrossegament al Mediterrani el 2026 és una agressió directa a la continuïtat d’un ofici i d’un país de mar com el nostre, i colpeja de ple una flota d’arrossegament que és un pilar econòmic, social i identitari de primer ordre. Encara és més incomprensible si es té en compte que el mateix Mediterrani banya països que no formen part de la Unió Europea i que, per tant, no hauran de sotmetre’s a aquestes limitacions, mentre el peix continua viatjant sense fronteres d’una costa a l’altra en un mercat globalitzat on la normativa comunitària només ofega els qui la compleixen.
La Comissió Europea planteja una reducció del 65% dels dies de pesca d’arrossegament, passant d’una base de 27 dies a només 9, ampliables teòricament si el sector aplica més mesures compensatòries. Una nova proposta buròcrata. Per als pescadors catalans parlar ara de nou dies base és un “despropòsit de proporcions bíbliques”
La Comissió Europea planteja una reducció del 65% dels dies de pesca d’arrossegament, passant d’una base de 27 dies a només 9, ampliables teòricament si el sector aplica més mesures compensatòries. Una nova proposta buròcrata. Per als pescadors catalans, que ja fa anys que operen amb restriccions molt severes i han assumit costos importants per adaptar arts, motors i rutines, parlar ara de nou dies base és -en paraules dels representants del sector- un “despropòsit de proporcions bíbliques”, una retallada que s’assembla massa a una condemna dictada des de la distància, més pendent dels fulls d’Excel que del coneixement i l’empatia amb les persones que viuen de la mar., pràcticament des de l’origen dels temps.
A la Ràpita, però també a ports com l’Ametlla de Mar, l’Ampolla, Tarragona, Cambrils o Vilanova i la Geltrú, cada nova retallada no és una abstracció tècnica, sinó menys jornals, barques amarrades i famílies que veuen com la continuïtat del seu ofici penja d’un fil. Aquest impacte no es queda al moll: afecta les llotges, les peixateries, el comerç local, la restauració i tot l’ecosistema econòmic que gira al voltant de la pesca, en un territori que ja arrossega dèficits estructurals i on la flota catalana s’ha reduït en centenars d’embarcacions en pocs anys, sempre fent cas als dictàmens de la Unió. Només per això ja és impresentable el que ara s’ha conegut.
Si la conseqüència és buidar les llotges de peix fresc local i substituir-lo per producte de grans comercialitzadors que recorrerà milers de quilòmetres en camions frigorífics, s’està dinamitat a la vegada la salut de les persones i el sentit mateix d’una dieta mediterrània que la ciència ha defensat com a model de salut pública
La norma europea s’empara en la protecció de les anomenades espècies demersals, aquells peixos que viuen al fons marí o a prop d’aquest, com el lluç, el moll o altres espècies de “peix blanc” que formen part essencial de la dieta mediterrània i es capturen principalment amb arts d’arrossegament regulades per plans plurianuals com el Reglament (UE) 2019/1022. Però si la conseqüència és buidar les llotges de peix fresc local i substituir-lo per producte de grans comercialitzadors que recorrerà milers de quilòmetres en camions frigorífics, s’està dinamitat a la vegada la salut de les persones i el sentit mateix d’una dieta mediterrània que la ciència ha defensat com a model de salut pública.
No té cap sentit tècnic que una regulació que vol protegir el fons marí només caigui amb tota la duresa sobre les flotes d’uns quants països de la Unió, mentre en altres ribes del mateix Mediterrani es continua pescant sense aquestes restriccions, generant un desequilibri competitiu evident i desviant el negoci cap a actors menys controlats
No té cap sentit tècnic que una regulació que vol protegir el fons marí només caigui amb tota la duresa sobre les flotes d’uns quants països de la Unió, mentre en altres ribes del mateix Mediterrani es continua pescant sense aquestes restriccions, generant un desequilibri competitiu evident i desviant el negoci cap a actors menys controlats. En aquest context, que la Generalitat treballi per construir un “front de bloqueig” conjunt amb França, Itàlia i Espanya per evitar que la norma s’apliqui obre la porta a un enfrontament polític al màxim nivell que, en aquest cas, cal aplaudir si serveix per obligar Brussel·les a replantejar un error de base, una política nefasta que converteix la idea d’una Europa modèlica, en l’Europa dels populismes irracionals. Cal demanar al director general ebrenc, Antoni Espanya, que posi el màxim possible del seu coneixement i treball, i que informe dels avenços des de la transparència, perquè al sector ja no li queden forces ni per manifestar-se. Amb un afegit, com és l’efecte dòmino que la crisi pot provocar a les peixateries que encara resten obertes i empreses de distribució, mancats no només de peix fresc sinó, de retruc, de producte amb valor afegit. Més informació: L’alarma arriba al sector de la comercialització del peix fresc: “Si no hi ha una solució abans de la campanya de Nadal no dono més de tres mesos a les petites peixateries”
El Ministeri d’Agricultura, per la seua part, no pot ser un convidat de pedra en aquest conflicte, limitant-se a gestionar afegits puntuals de dies de pesca com els 13 dies extraordinaris acordats abans de Nadal. Li correspon liderar, cara a cara, aquest front de països mediterranis davant la Comissió
El Ministeri d’Agricultura, per la seua part, no pot ser un convidat de pedra en aquest conflicte, limitant-se a gestionar afegits puntuals de dies de pesca com els 13 dies extraordinaris acordats abans de Nadal. Li correspon liderar, cara a cara, aquest front de països mediterranis davant la Comissió, posar la ciència i les dades sobre la taula (perquè donen la raó als pescadors que encara sobreviuen), visitar els ports afectats i escoltar els pescadors (ja es nota a falta una visita del Ministeri) i exigir una revisió profunda de la proposta amb alternatives que compatibilitzin sostenibilitat i dignitat laboral: plans plurianuals pactats, incentius reals a la modernització i compensacions justes quan es demana aturar motors per salvar el medi.
En un Mediterrani on el peix circula lliurement, però les normes només ofeguen uns quants, la sensació al sector és que la balança es decanta a favor dels lobbies i dels buròcrates al servei d’interessos capitalistes que giren l’esquena a la pesca tradicional
En un Mediterrani on el peix circula lliurement, però les normes només ofeguen uns quants, la sensació al sector és que la balança es decanta a favor dels lobbies i dels buròcrates al servei d’interessos capitalistes que giren l’esquena a la pesca tradicional, que veuen en la reducció de la pesca artesanal una oportunitat per concentrar el mercat en poques mans, com cada cop està passant més en altres sectors primaris, cas de l’agricultura també tradicional. Si Europa vol ser veritablement una aliada de la transició ecològica, no pot tractar la gent de mar com un dany col·lateral assumible d’una política ambiental feta des dels despatxos, sinó apostar per una cogestió real, flexible i basada en dades compartides i escolta activa al territori. Això si seria socialitzar i apostar per una sostenibilitat real i justa.
Des de les Terres de l’Ebre, territori de riu i de mar, igual que tot Catalunya, un dels símbols de la Mediterrània (origen de la nostra civilització), no es pot acceptar que la lluita contra la sobrepesca es converteixi en l’excusa per deixar deserts els nostres ports
Des de les Terres de l’Ebre, territori de riu i de mar, igual que tot Catalunya, un dels símbols de la Mediterrània (origen de la nostra civilització), no es pot acceptar que la lluita contra la sobrepesca es converteixi en l’excusa per deixar deserts els nostres ports i trencar una cadena de coneixement i vida col·lectiva que ve de generacions. O Europa rectifica i construeix amb el sector una política que protegeixi de veritat el fons marí sense condemnar comunitats senceres, o la retòrica verda quedarà en mans d’aquells que, mentre parlen de sostenibilitat, buiden de peix fresc les nostres taules i omplen d’incertesa el futur. I el futur que ja és prou negre (l’Europa dels populismes), com per menjar-se ara amb resignació, una nova política impresentable socialment.
