Aquests dies, el president d’una cadena de supermercat, vaticinava que les cuines de la majoria de les llars desapareixerien. Que la gent deixaria de cuinar, anirien a la recerca del menjar ultraprocessat i d’allí al microones i a la panxa. En aquest temps canviant tot és possible. I caure rendit als sabors i la rapidesa del menjar ultraprocessat quan no has tingut ni has rebut cap mena de formació alimentària és la cosa més fàcil del món. Carregats de sucres i infinitats d’additius innombrables i il·legibles, però estimulants de la dopamina atrapen fàcilment al consumidor.
Un altre fet que posa en relleu és que cada cop ocupen més estanteries als supermercats, és a dir el consumidor te molts més metres quadrats per elegir aliments elaborats per menjar ràpid i dopamínic. A més a més, tenen al seu punt a favor el preu. Un preu que al costat dels aliments de tota la vida és ultraeconòmic valga la redundància.
Una de les curiositats i una de les plagues o malalties que està creixent més als països occidentals és l’obesitat. Segons alguna teoria o millor dit conjuntura alimentaria aquest fet és provocat per la substitució alimentària que fan les famílies o millor dit amb l’increment de consum de carbohidrat enfront de menjars rics amb fibra i proteïna. En poques paraules, cada cop mengem menys bajoques i ens fartem de pizzes precuinades. També és cert, és que la diferència de preus entre uns productes alimentaris i els altres és abismal. Fins i tot, algunes vegades em pregunto si la diferència entre les classes socials comença al menjar, comença entre una pizza o un plat de bajoca. Entre una empanada i una tomata de cor de bou, per exemple. La veritat es veu que menjar sa no és barat, almenys a curt termini.
Mentre la majoria dels comerços relacionats amb el menjar sa van tancant la persiana per falta de demanda, els supermercats amplien els metres quadrat de menjar preparat, les farmacèutiques fan l’agost amb medicament que ajuden a aprimar. De fet, el que en un primer moment ens estalviem en no comprar bajoques, entrecot o algun llucet, després ens toca pagar pels medicaments, gimnàs o en l’increment de la pòlissa de vida per sobrepés causat per excés de calories.
Segurament, el propietari dels supermercats tindrà raó. Però, exceptuant, algun nou-ric que la seva mala educació els delata, veiem que l’increment de l’obesitat és exponencial. Podríem afirmar que el que marcarà la diferència social entre les elits dirigents i les no dirigent serà el seu volum corporal, és a dir, excés de pes.
Uns ben informats, amb poder adquisitiu elevat, s’alimentaran de menjar sa, i dominaran el país i dirigiran les empreses potents. Els altres, la gran massa, amb pocs recursos, falta de temps i falta d’informació atipats de carbohidrats i menjar preparat, entraran en el cercle viciós d’una baixa qualitat de vida, addictes a medicaments, malalties per descobrir i vassalls d’un nou ordre mundial on només seran unitats de consum per engreixar.
