L’altre dia vaig quedar amb un vell amic de joventut a fer un cafè, per posar-nos al dia del que han sigut les nostres vides els últims anys. I dir-ho així, vell amic, em sembla estrany. D’una altra vida o dimensió. Com han passat els anys perquè tingui sentit qualificar algunes amistat de velles? En quin moment les amistats de l’època universitària s’han convertit en vells amics i no només en amics a seques? On estan els últims vint anys?
Com han passat els anys perquè tingui sentit qualificar algunes amistat de velles?
Quan em penso a mi mateixa -no sé si a vatros també vos passa ni si té massa sentit el que ara diré- veig la Vanesa que estudiava a l’Autònoma i baixava tots els divendres al poble, la que va fer un Erasmus a Ghent, la que pensava que ho tenia tot per fer i amb una vida on tot estava per vindre. Encara em sento una mica així. Fins i tot quan me miro a l’espill, veig una gran part d’aquella versió de mi, com si el reflex no fos reflex sinó una porta a una altra línia temporal. I veig una Vanesa que va decidir viatjar molt i ser nòmada; que viu en una gran ciutat o en un poble remot d’un país ben gelat; que va sovint al teatre; que escriu per guanyar-se el pa i que té una petita llibreria.
Quan me miro a l’espill, veig una gran part d’aquella versió de mi, com si el reflex no fos reflex sinó una porta a una altra línia temporal
Però amb els 43 anys més prop que els 42, tres fills menuts, una professió més o menys definida i una hipoteca de la qual encara ens queden 15 anys i ens ancora al poble on vaig nàixer, sé que aquella Vanesa és inexistent, tot i que a vegades em trobo a mi mateixa pensant que encara hi ha temps perquè alguna d’aquelles imatges del reflex de l’espill acabi sent realitat.
No em malinterpreteu. M’agrada viure on visc, la família que tinc i la feina que faig. Després d’alts i baixos i malgrat la intensitat dels darrers anys de criança, començo a sentir-me satisfeta al lloc vital on me trobo. Estimo el meu cos amb tota la seua celulitis, el valoro per haver sigut capaç de crear tres vides -dues al mateix temps-, l’intento cuidar més que mai i visc menys preocupada que mai per la bàscula o la talla de pantalons. Gaudeixo cada vegada més amb coses molt menudes que fa 20 anys m’haurien semblat insignificants: el primer cafè en llet a soles al matí; l’olor de les flors naturals; una sessió d’activitat física; deu minuts al sol de primavera,… Em sento agraïda per la feina que faig i les oportunitats que m’ofereix i em sento en pau quan obro la porta de casa i només escolto xivarri.
Els últims vint anys han sigut un sospir i tots aquells somnis de la Vanesa que vivia en el seu particular iglú del carrer Urgell han quedat soterrats per altres coses que mai havia somiat
Tot i així, els últims vint anys han sigut un sospir i tots aquells somnis de la Vanesa que vivia en el seu particular iglú del carrer Urgell han quedat soterrats per altres coses que mai havia somiat. Hi ha moments que aquesta certesa és abrumadora i el pas del temps -que sí, que ja sé que és inexorable- se’m presenta com una qüestió surrealista.
Xerrant amb una altra vella amiga sobre tot plegat, comprenc aquesta sensació, la identifico: amb l’arribada dels quaranta hem començat a transitar una mena de dol de tot allò que hem deixat enrere sense ni tan sols decidir-ho. Les coses que mai havia somiat m’agraden i les vull, però encara no vull renunciar als somnis de joventut. Necessito un instant més. No sé si és només una qüestió de la meua generació -perquè haver-nos criat amb unes expectatives d’èxit i uns referents falsos- o també els hi va passar a les anteriors i els hi passarà a les futures.
Tenim més canes, arrugues i quilos però al cafè dels vells amics tornem a ser, per un instant, els mateixos que fa vint anys.
