Que quant surtis de casa només et preocupi si portes les claus i el mòbil i no la documentació. Que no et rebutgin en una oferta de feina pel teu color de pell o no et suposi un problema a l’hora de llogar un habitatge. Que ningú t’adjudiqui estereotips per la teua creença religiosa o el teu aspecte físic. O que ningú es canviï de vorera quan us creueu. Tot això és la motxilla del privilegi. Una motxilla que com més carregada tingues, amb més avantatge avances per la vida.
Visc on vaig nàixer jo, els meus pares i els meus avis, parlo l’idioma majoritari (que cada cop ho és menys, però això és un altre tema per a un altre article i no, no és perquè hi haja més persones d’altres països vivint-hi) i el meu color de pell no crea suspicàcies a ningú. La meua motxilla del privilegi em fa caminar més lleugera que algunes de les mares dels companys de classe dels meus fills o de la senyora que saludo cada matí mentre vaig a la feina. I això que soc dona, i segurament la meua motxilla no està tan carregada com la de la meua parella o la de qualsevol company de feina, però sí que jugo amb avantatge davant d’altres dones que viuen al mateix lloc que jo. Fins i tot d’algunes que van nàixer ja aquí però que tenen les seues arrels a un altre país.
No n’he sigut sempre conscient d’aquesta realitat, ho he de reconèixer. Totes aquestes coses ni les valorava, fa un temps. Les donava per fet. Eren coses normals per a mi i per la majoria dels meus coneguts i familiars. Però poc a poc, potser en fer-me gran, potser perquè treballar a l’administració pública m’ha fet estar prop d’altres realitats molt diferents a la meua o potser perquè la situació política d’aquí i de fora fa pensar que coses que hem donat per fetes poden desaparèixer d’un moment a l’altre, m’ha fet anar prenent consciència de tot plegat.
Els dos últims llibres que he llegit també. I us els recomano, i molt. Perquè sí, llegir ens pot fer més empàtics i més sensibles a altres realitats. Apropar-nos des de la ficció a altres vides, ens pot ajudar a comprendre situacions que pateixen persones amb les que ens creuem cada dia.
El primer és una joieta, de molt poques pàgines però amb un contingut que fa repensar-se. És ‘Ourika’, de l’escriptora francesa de finals de segle XVIII i principis del XIX Claire de Duras i que ara ha sigut editada al català per La El·la Egeminada amb traducció de Lluís Maria Todó. ‘Ourika’ ens acosta a una història real: Ourika, una xiqueta negra que va ser rescatada de l’esclavitud (per dir-ho d’alguna manera) i criada en un entorn aristocràtic francès. Tot i ser tractada amb afecte i rebre una educació refinada, Ourika descobreix prompte que la seva condició racial la condemna a una vida de rebuig. Una situació que l’endinsa en una profunda tristesa. Escrita l’any 1823, tracta temes que dos segles després continuen sent molt vigents. Parla de raça, de racisme i del desarrelament que comporta per a totes les persones que migren a un país on el seu color de pell és diferent. Una idea que l’epíleg de l’editora catalana Aissata M’Ballo, posa encara més sobre la taula.
L’altre llibre que em permeto recomanar-vos és actual però està ambientat als Estats Units de just abans de la Guerra de Secessió. És ‘James’, de l’escriptor estatunidenc Percival Everett, editat al català per Angle Editorial amb traducció de Jordi Martín Lloret. Everett agafa un clàssic de la literatura dels EUA, ‘Les Aventures Huckleberry Finn’, de Mark Twain, i en fa la seua reinterpretació antiracista. Ja no és el noi blanc, Huck, qui ens narra les seves aventures, sinó Jim, l’esclau fugitiu. Un canvi de narrador que Everett li serveix per fer una crítica –amb sarcasme i intel·ligència– al racisme encara actual.
Quan Jim s’assabenta que el volen vendre i separar-lo de la seva dona i la seva filla, decideix escapar-se i arribar als estats no esclavistes. Per atzar Huck l’acompanyarà en aquest viatge pel Mississippí que per a Jim té un únic objectiu: la llibertat d’ell i de la seua família. Al llarg del viatge, i amb totes les vexacions que Jim ha de viure i veure, va creixent el seu empoderament racial, la seua dignitat humana i les ganes de contar la seua història. I Jim passa a ser James. És un home culte, que parla correctament –com tots els negres de la història- però que fingeix parlar malament per no fer enfadar els blancs, que sap llegir i escriure. Percival Everett escriu una història que flueix i una reinterpretació d’un clàssic que és delirant en alguns moments i tràgic en d’altres però que es llegeix molt fàcilment.
Dos personatges que carreguen una motxilla que lastra i que no és cap privilegi.