Segurament no és ni la més ben pagada ni la més reconeguda, però ser professor és la millor feina del món. Hi ha qui pensa que és una feina “fàcil”, en un bon sou, moltes vacances i poques responsabilitats. D’altres potser pensaran que és una feina molt exigent, per allò d’haver d’entrar a una aula i no només ensenyar, sinó també gestionar més d’una trentena d’alumnes.
No entraré a valorar la dificultat o facilitat de la feina, el que avui voldria destacar és que ser professor és una feina plena de moments especials que són gairebé exclusius d’esta professió. Cada dia tenim l’oportunitat d’interactuar en joves que estan en una etapa molt important de les seues vides. La tasca del professorat va més enllà d’ensenyar a l’alumnat uns coneixements, penso que es tracta, a més, d’ajudar-los a desenvolupar, no només els seus coneixements acadèmics, sinó també habilitats per afrontar el futur. I per això és imprescindible saber generar un vincle basat en la confiança i el respecte mutu.
Des de petit tenia clar que de gran volia ser professor de matemàtiques. No obstant, poc em pensava que em tocaria desplaçar-me més de 80 quilòmetres fins a un centre d’alta complexitat a Reus
Perquè per molts decrets educatius que es vulguin redactar ara (i que lo paper tot ho aguanta) teoritzant sobre la competència socioemocional de l’alumnat, treballar esta competència no és res més que allò que ja feien fa anys aquells bons professors que tots recordarem per molts anys que passin, perquè van saber establir un vincle amb l’alumnat. I això no vol dir ser poc exigent ni regalar res, però si no respectes l’alumnat, no et respectaran, et tindran por i la por no genera aprenentatge, sinó frustració. I si no confies en ells, no confiaran en tu i no t’explicaran allò que els impedeix aprendre el que els vols explicar.
Des de petit tenia clar que de gran volia ser professor de matemàtiques. No obstant, quan vaig aprovar les oposicions, sent conscient de la falta de professorat de matemàtiques que hi ha al territori (i al país) poc em pensava que em tocaria desplaçar-me més de 80 quilòmetres fins a un centre d’alta complexitat a Reus. Del concepte “alta complexitat” ja en parlarem un altre dia en un altre article. La veritat és que la idea d’haver de passar dos hores al dia al cotxe no m’entusiasmava gaire. Per dos motius, el primer perquè no m’agrada gens conduir i el segon perquè soc algú que exprimeix fins a l’últim minut del dia. Per tant, haver d’invertir tot este temps en els desplaçaments semblava un inconvenient important. Tot i això, he descobert que hi ha aspectes de la professió docent que compensen amb escreix qualsevol dificultat.
I m’agradaria compartir en vatros dos anècdotes que reafirmen la meua convicció que ser professor és la millor feina del món. Coincidint en lo meu aniversari, este Nadal, alguns dels “meus” alumnes van demostrar una consideració i un afecte que em va emocionar. Potser el nivell de matemàtiques no és tant alt com el de fa uns anys, però el que no hi ha dubte és que l’alumnat actual és expert en la recerca a les xarxes socials. Alguns alumnes van descobrir la meua data de naixement a través de les xarxes socials i aquell dia em van enviar un correu electrònic per felicitar-me. És més, els estudiants de Batxillerat van inundar el “Classroom” (una eina de sant Google que fem servir durant el curs) amb felicitacions plenes d’humor i bons desitjos per iniciar l’any. Este petit gest, que en realitat és tan gran, et fa sentir valorat i et demostra que s’ha creat aquella connexió que va més enllà del currículum acadèmic i que has d’establir en l’alumnat per afavorir l’aprenentatge.
I el segon exemple és el que he viscut amb l’alumnat de 4rt d’ESO. Porten setmanes demanant-me que els acompanyi al viatge de final de curs. Però, com és evident decisions com esta comporten una gran responsabilitat. Els viatges escolars són bones experiències, però també impliquen una vigilància constant i una dedicació extra per assegurar que tot surti bé.
Vaig decidir que els acompanyaria per la reflexió que em van fer dos persones a qui estimo molt: “quan natros fèiem 4rt, també hi va haver professors que ens van acompanyar”. I és així mateix, i encara ara recordo qui van ser: Joan, Maria José, Tere i Jesús. Segurament en aquell moment no us ho vam agrair prou!
No hi ha res més gratificant que veure els teus alumnes compromesos i entusiasmats
No obstant, com que m’agrada fer-los pensar vaig decidir plantejar-los un repte matemàtic (elaborat per una referent de molts professors de matemàtiques: Núria Serra) durant les festes de Nadal amb la condició que si el resolien, aniria amb ells al viatge. El repte va generar expectació i em consta que, també, alguna conversa apassionada per WhatsApp. Al final el van resoldre (sospito que amb l’ajuda d’alguna intel·ligència artificial, un dels reptes als que ens enfrontem també els professors avui en dia), però en tot cas el dia 8 quan tornem a l’aula els faré saber que els acompanyo al viatge. Això si no llegeixen este article abans, és clar… Aquest episodi em va recordar una vegada més perquè vaig triar ser professor: no hi ha res més gratificant que veure els teus alumnes compromesos i entusiasmats.
En definitiva, ser professor és molt més que impartir classes i corregir exàmens. És una feina que et permet incidir en el creixement vital d’altres persones. Et brinda moments inoblidables i gràcies a la interacció amb els estudiants fa que cada dia sigui diferent a l’anterior, encara que expliques tres vegades el mateix. I, tot i que la professió té els seus reptes, no la canviaria per cap altra. Perquè quan veus que pots incidir en millorar la vida d’una persona jove, te n’adones que ser professor és, sens dubte, la millor feina del món.