És curiós comprovar com els gínjols que hem collit enguany a l’hort ja no semblaven tan bons com quan, de menuts, anàvem a robar-los pel poble. Suposo que si agafar els fruits de l’arbre ja no és una conducta furtiva, perd la seva gràcia. Com un gat que deixa de jugar amb el ratolí en el moment que aquest mor atarantat, perquè ja no és divertit, no hi ha emoció, és avorrit.
Tot el contrari d’aquells anys de carreres en bici amb el cor a mil i les butxaques plenes de gínjols o albercocs. Deu ser que el perill excita, com li passava a aquella dona de la pel·lícula Todo lo que usted siempre quiso saber sobre el sexo y nunca se atrevió a preguntar (Woody Allen) que només arribava a l’orgasme practicant sexe en llocs públics.
Quants no actuaríem al marge de la llei si el delicte sols tingués com a conseqüència enviar-nos al racó de pensar?
En realitat, la inèrcia a fer coses reprotxables sovint té com a obstacle no tant la possible afectació moral com la temor a una responsabilitat civil o penal. Perquè quants no actuaríem al marge de la llei si el delicte, en lloc de ser castigat amb penes exemplars, sols tingués com a conseqüència enviar-nos al racó de pensar? O és que només soc jo qui se’n recorda de la cruesa de L’Exprés de Mitjanit quan s’imagina ingressant a la presó per alguna acusació real o falsa d’haver comès una acció il·legal?
La majoria d’aquells xiquets que atracàvem en grup els arbres fruiters -amb l’atenuant que era només per a consum propi, això sí-, de grans ens hem reinserit a la societat i hem evitat passar per la garjola, limitant-nos a robar el temps o, com a molt, algun cor desprevingut. D’altres, en canvi, segueixen caminant temeràriament pel costat salvatge de la vida amb una gradació que va des del matuter que pesca o caça furtivament fins el que pirateja el Movistar Plus+, el que no declara tots els seus béns a Hisenda o el que fa un pont al comptador de la llum al més pur estil MacGyver.
No és el mateix assaltar un banc a punta de pistola que prendre-li el pa a la persona del costat en un banquet, però, en el fons, tot són furts
Òbviament, no és el mateix assaltar un banc a punta de pistola que prendre-li el pa a la persona del costat en un banquet, però, en el fons, tot són furts perquè t’apropies d’alguna cosa que no és teva. L’acció pot correspondre a diferents motivacions: necessitat, gola, plaer, provocació, cleptomania…, però hi ha un denominador comú a la majoria dels mortals que podria explicar en part aquesta tendència a gaudir sense pagar i és que tot allò que resulta gratis atreu. No ets un fan del formatge, però piques un parell de talls de la safata de degustació al supermercat perquè seria una llàstima rebutjar l’oferta; t’inscrius a la paella popular perquè la llarguíssima cua compensa no haver de gastar diners per dinar; i t’apuntes a la demostració comercial d’un nou matalàs o un robot de cuina perquè el viatge és gratis i, a més, et donen algun obsequi. Si no és per la simple gratuïtat, quin sentit tindria que agafem els globus que reparteix un partit polític que ni ens va ni ens ve o que ens emportem les mostres de perfum quan justament acabem de comprar un flascó de colònia?
El perill d’enlluernar-nos en allò que és gratis o que, fins i tot, pot beneficiar-nos amb importants guanys és que aquesta és la base de qualsevol estafa: pensar que som més llestos que l’estafador -o “estafante”, com deia ma iaia- i que no ens enganyaran perquè sabem on s’amaga la boleta. Ja ho insinuava Groucho Marx a Sopa de Ganso: “A qui creurà vostè, a mi o als seus propis ulls?”.
Amb les noves tecnologies, el fals cobrador del gas ja no cal ni que es presenti a casa per fotre’ns els calés
Hi ha molta gent que viu de prendre el pèl als demés amb males arts. Les enganyifes sempre han existit, però ara, amb les noves tecnologies, el fals cobrador del gas ja no cal ni que es presenti a casa per fotre’ns els calés. De fet, és molt possible que ens estigui robant des de l’altra punta del món i que no tingui ni idea de parlar català o castellà.
Cada dia surten noves modalitats de frau en línia. Ofertes falses de feina, suposats bancs demanant que actualitzis les dades de la teua targeta, paquets extraviats d’empreses de missatgeria, l’aparent parent que s’ha quedat penjat a l’aeroport, l’afortunat regal d’un iPhone per un oportú sorteig i el més mesquí de tots: les peticions d’ajuda econòmica per a víctimes de desastres naturals com el que, malauradament, acaba d’assolar València. S’ha de ser molt desgraciat per jugar amb les desgràcies dels demés i provocar desconfiança cap a les accions solidàries!
Ara, la que em resulta més inversemblant de totes les noves formes d’usurpació és la que podríem anomenar “amor cec”. Aquella en la que algú et tira la canya a través d’internet i, malgrat no haver-lo conegut mai en persona ni tenir més referències que les que et facilita el propi individu, li vas donant alegrement els teus diners per ajudar-lo a resoldre greus imprevistos.
Aquest és el cas de dues senyores que es pensaven que havien lligat amb l’actor Brad Pitt i la banda criminal que hi havia al darrera els hi va afanar 325.000 euros en total. Els ciberdelinqüents, per captar a les víctimes, prèviament les havien estudiat a través de les xarxes socials -aquest impúdic aparador en el que estem totalment exposats- i havien fet un perfil psicològic com els de l’FBI, descobrint que eren persones vulnerables, amb carències afectives i en estat depressiu. Així és com les dues estafades, convençudes que el mateix Brad Pitt estava enamorat d’elles i se n’anirien a viure junts a la casa que aquest senyor té al barri Los Feliz de Los Ángeles, van invertir en uns quants projectes comercials proposats pel fals actor. O bon actor, segons com es miri.
Entenc la protecció de la identitat de les víctimes, però m’hagués agradat veure com seria el nom de la parella que substituiria al mític conglomerat Brangelina. Potser “Branastàcia”? “Brananselma”? “Bradelina”? Jo aposto per “Brainocència”.