Catalunya ha posat fi a una etapa de catorze anys (2010 – 2024) en la que assolir la independència hauria estat factible en el cas d’acceptar l’aplicació del dret d’autodeterminació per sufragi universal. Matemàticament, s’hi ha estat més a prop que mai, si bé mai s’ha superat el 51% dels vots i dels escons en les diferents consultes i eleccions convocades i celebrades de forma democràticament homologada. Però no sempre (com en el cas del referèndum i de les considerades constituents), amb el necessari reconeixement estatal i internacional.
Ha estat un període en el qual s’han produït fins a sis eleccions al Parlament (2010, 2012, 2015, 2017, 2021 i 2024), de les quals han sorgit fins a quatre presidents de la Generalitat diferents (Artur Mas, Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès). Un període extremadament convuls, i ja històric, al que ahir dijous 8 d’agost es va “girar full”, amb l’elecció del president Salvador Illa Roca com a 133è president de la Generalitat, en primera votació i per 68 vots (la majoria absoluta): els 42 del seu grup parlamentari, el PSC; sumats als 20 d’ERC i als 6 dels Comuns.
L’elecció del nou president Salvador Illa, exministre de Sanitat durant la crisi del Covit en els primers gabinets del president de l’Estat, Pedro Sánchez, és una bona notícia per als ciutadans de Catalunya perquè aportarà estabilitat, seriositat i pluralitat, i necessàriament un millor finançament indispensable, eix central i punt crític del pacte d’investidura dels seus socis parlamentaris. I ho és també perquè aporta normalitat a la mateixa figura institucional de la presidència de la Generalitat de Catalunya.
Els seus antecessors no van tenir la mateixa sort a l’hora de ser elegits, per ser objecte de la repressió de l’estat. Artur Mas per haver organitzat la consulta del 9-N, Carles Puigdemont per l’1 d’octubre i set anys d’exili, i tant Quim Torra com Pere Aragonès per haver hagut de tragar l’aplicació de l’article constitucional del 155, una vergonya realment anticonstitucional de la qual, el millor que es pot fer ara, és “girar full” un altre cop, perquè tornaríem a entrar al mateix cercle viciós (el nou president diu i repeteix que “no mirarà cap enrere”, doncs fem-li cas en benefici de tots).
No mirar cap enrere no vol dir que s’hagin acabat ni que s’hagin d’esborrar les malifetes, i la llarga llista de trencaments, fractures i ferides que queden obertes, les quals caldrà recompondre quan arribe el moment. Però potser per teràpia és bo no reincidir-hi el dia de la investidura, i pot acabar sent més saludable optar per veure el got mig ple i amb esperança. Perquè qui assumeix el Govern és el partit que ha guanyat successivament les últimes eleccions a Catalunya, i a més se li ha de reconèixer la gran capacitat de regeneració que ha demostrat saber gestionar (per exemple, esvaint l’impacte que en el seu dia va tenir la fugida massiva dels catalanistes cap a altres partits, ara de nou pel darrere demoscòpicament). I no, no és cert, en absolut, que el PSC sigue equivalent als nocius Ciutadans, per molts vots que els hagin traspassat.
Per als més escèptics, hi ha dos dades a destacar per justificar que és l’hora de donar prou marge de confiança al nou partit que liderarà Catalunya a partir d’ara. Que ERC li hagi fet confiança, és un bon indicador, perquè no és un fet puntual sinó que ja fa anys que es produeix i ha tingut rèdits gens menors (indults i amnistia). I l’altre és el mateix discurs quan van utilitzar ahir, tant el president Carles Puigdemont durant la seva intervenció fugaç, com les expressades en seu parlamentària pel portaveu de Junts per Catalunya, Albert Batet: tots dos li van expressar respecte institucional i tota la legitimitat, la qual cosa també és símptoma de què entrem en una nova etapa, ja més normalitzada, malgrat totes les coses que queden per reconstruir, i per a les quals, com va repetir el nou president en les seues intervencions un cop ja proclamat, caldrà la implicació de “tots”.
Parlar de pluralitat i parlar de tots no ha de ser un relat recurrent. Si les quatre forces polítiques principals interpel·lades directament o indirecta (PSC, ERC, Junts i Comuns), no s’impliquen i posen molt de seny i voluntat de consens, tots aquests bons desitjos de benvinguda en poques setmanes se’n poden anar en orris, perquè el futur de Catalunya depèn més que mai dels recursos de l’estat, on els mateixos quatre partits són de nous socis parlamentaris. Ha arribat l’hora d’aprovar pressupostos, tant a Barcelona com a Madrid, ser generosos, i blindar majories plurinacionals perquè els ultres i la dreta irresponsable que maltracta Catalunya des dels anys de l’ínclit Aznar, no ens converteixin en més pobres gràcies a les seues manipulacions i cops d’estat mediàtics, ansiosos de poder com estan. I tant de bo els arribe l’hora als magistrats corruptes. Un canvi que haurà d’esperar, però que només amb la cooperació dels mateixos protagonistes algun dia es podrà aconseguir.