A primeries dels anys setanta, el govern va decidir que s’havia de fer una refineria a la costa per atendre les necessitats de Catalunya i Aragó. Tot indicava que s’ubicaria a Tarragona perquè disposava d’un port apte per a grans petroliers i quedava relativament a prop de l’àrea metropolitana. A més, comptava amb polígons industrials que des de primeries dels anys seixanta s’havien anat especialitzant en la indústria química derivada del petroli. Semblava el lloc idoni, però hi havia inconvenients: d’una banda, es posava en perill el gran potencial turístic de la zona; de l’altra, el complex petroquímic requeria un alt volum d’aigua que Tarragona no tenia.
Això va coincidir amb el moment que a la mar de l’Ebre es va trobar petroli. Com que, a més, disposàvem d’aigua, es va creure que teníem moltes possibilitats de convèncer el govern perquè canviés els seus plans i traslladés el complex petroquímic al sud. Se suposava que aquella era la gran oportunitat per acabar amb el nostre tradicional endarreriment i la perpètua falta de llocs de treball. Per això, els darrers alcaldes del franquisme i les “forces vives” de la societat ebrenca es van mobilitzar tot el que van poder per a aconseguir-ho.
Tothom es va fer il·lusions. La premsa comarcal no parlava d’altra cosa. Aviat, com no podia ser d’altra manera, es va iniciar la discussió sobre on s’havia d’instal·lar. Uns proposaven que entre Amposta i la Ràpita, prop de la carretera general, d’altres que dins del terme de Tortosa, dalt de l’Aldea o, fins i tot, en ple Delta, entre Sant Jaume d’Enveja i els Muntells. S’ha de tindre en compte que en aquella època hi havia poca preocupació per assumptes com el medi ambient i la contaminació de l’entorn. Només cal dir que els pagesos tractaven les terres amb DDT sense cap classe de protecció i amb el cigarret a la boca.
La decepció va ser majúscula quan el govern, al cap d’un temps, va confirmar que la refineria s’instal·laria a Tarragona. Molta gent ho va sentir com si li arranquessen un queixal al viu. Eren altres temps, i molt pocs pensaven en els impactes negatius d’este tipus d’indústries. A Tortosa, en plena època franquista, es va fer una manifestació de milers de persones. Aquella decisió es va viure com una gran derrota i un exemple ben clar de discriminació de les comarques del sud, cosa que va permetre afegir una pedra més a este victimisme tan nostrat, que tantes vegades ha servit per a amagar mancances pròpies.
Tornàvem a ser pobres una altra vegada. I encara gràcies si tot s’hagués acabat aquí: al cap de poc, es va començar a parlar de la necessitat d’un transvasament a Tarragona. Ara resultava, mira tu quina sorpresa, que la instal·lació del complex petroquímic havia augmentat el consum d’aigua fins a límits insostenibles. Com tothom sap, el problema es va resoldre gràcies a l’abnegat enviament de 4 m³/s que “sobraven” dels canals de la dreta i l’esquerra de l’Ebre.
Se suposa que, amb la perspectiva que dona el temps, alguna cosa haurem après de tot el que va passar en aquella època
Els que van dirigir aquella operació van saber aprofitar un moment especialment delicat: sense llims a causa de la construcció dels darrers pantans, els talussos dels canals s’ensorraven un darrere l’altre, i cada dia era pitjor. Entre els pagesos de la ribera es va estendre el convenciment que, si es volia continuar fent arròs, calia formigonar les séquies, però això implicava una despesa inassumible a causa de l’enorme extensió de la xarxa, els escassos marges del producte i el poc suport de l’administració. Esta debilitat va permetre als promotors d’aquella operació plantejar l’intercanvi d’aigua per obres, cosa que des de diversos àmbits es va considerar, no sense raó, un xantatge en tota regla i un precedent perillós.
Se suposa que, amb la perspectiva que dona el temps, alguna cosa haurem après de tot el que va passar en aquella època. D’una banda, potser la refineria no era tan bona idea com semblava a tothom als anys setanta; de l’altra, quan es va cedir l’aigua a Tarragona, als anys vuitanta, quasi cap pagès podia imaginar que un dia li reduirien la concessió a la meitat. Tampoc es va preveure el risc enorme que suposava apropar l’aigua de l’Ebre a l’àrea metropolitana de Barcelona quan resulta que l’ús de boca va per davant de l’agrícola. Ara, tenint en compte totes les dades de què disposem, estaria bé no fer cap pas més en la direcció equivocada.