L’aqüicultura del delta de l’Ebre està aquesta setmana d’enhorabona. No només perquè arriba Nadal, el període en el qual ven més producte; sinó perquè s’han conegut els resultats d’un estudi realitzat a la primavera, comparant l’ostra produïda a les dos badies del delta, la dels Alfacs i la del Fangar, amb les ostres franceses que són, pràcticament a escala planetària, les de més prestigi i consum, i també les més cares del mercat. I els resultats, després d’haver votat divuit professionals convocats a un tast a cegues avalat per la prestigiosa Fundació Alícia -amb la mediació del departament d’Acció Climàtica-, ha estat que la nostra ostra és millor en tots els paràmetres clau: en sabor, aroma, aspecte i textura. Sens dubte, magnífica notícia.
Però anem al mercat i mirem quins són els preus de cadascuna. Al web de FEPROMODEL (la Federació de Productors de Mol·luscos del delta de l’Ebre), veiem que el quilo d’ostres (“rissada”, segons consta literalment), es pot adquirir a un preu que està unes dècimes per sota dels 10 € el quilo. I com que sabem que aquesta temporada es produiran 500.000 quilos d’ostres, és fàcil concloure que la facturació bruta anual se situarà entorn dels 5 milions d’euros, que no està malament si es té en compte que ara mateix és una activitat econòmica complementària. I això és així ara perquè s’ha reduït molt la producció els últims anys, per no fer les coses bé.
Però anem al mercat digital i busquem quan costa l’ostra francesa, denominada Gillardeau. Atenció! Un quilo d’aquesta ostra val el dia d’avui 52,2 €. Un preu que si l’apliquéssim al mig milió de quilos d’ostres del delta (que, recordem-ho, són millors), quintuplicaríem els ingressos i llavors ja estaríem parlant d’una facturació superior als 26 milions d’euros.
La principal mancança és que el mercat català no sap que al sud de Catalunya es produeix ostra, per manca de comunicació i bon màrqueting
És aquesta una conjuntura inevitable davant la qual ens hem de resignar? Són les fluctuacions del mercat el que explica aquesta gran diferència de preu? Tot apunta que no. Sobretot, si en la mateixa recerca digital recuperem un titular on reconeixem que “el 80% de l’ostra que es produeix a les badies s’exporta a França”. Ah qualiquà! Natros produïm, donem faena a centenars de persones (la majoria immigrants perquè es tracta d’una faena dura), i el valor afegit del producte (els 20 milions d’euros de diferència) se’ls enduen els francesos. És evident que això no pot continuar així!
I no pot continuar així, perquè a més a més que l’ostra del delta és millor que la francesa com ja està acreditat per la Fundació més prestigiosa en l’àmbit alimentari, també es diu en el mateix informe que s’ha conegut ara, que la principal mancança és que el mercat català no sap -en la mesura que caldria- que al sud de Catalunya es produeix ostra, per manca de comunicació i bon màrqueting. Un patró que, lamentablement es repeteix en molts altres productes i que ja coneixem. Sense anar més lluny, per les grans quantitats de camions amb desenes de milers de litres d’oli produït a les nostres terres que marxen cada campanya, en aquest cas a Itàlia.
No és una despesa innecessària invertir en campanyes de promoció, en publicitat, en els formats que es vulgui, sinó que és una inversió estratègica de futur
En els últims dies dos entitats significades de l’entorn econòmic han mostrat senyals de canvi. Una, l’AECE, apostant per cursos pràctics de formació en intel·ligència artificial; i l’altra organitzant una exitosa jornada juvenil entorn del talent. Però potser fa falta començar, de forma generalitzada, per fer uns cursos de formació també en màrqueting i comunicació, per demostrar que si s’inverteix en aquesta imprescindible estratègia, el retorn està assegurat. No és una despesa innecessària invertir en campanyes de promoció, en publicitat, en els formats que es vulgui, sinó que és una inversió estratègica de futur i el retorn, a poc bé que es facin les coses, està assegurat.
A les Terres de l’Ebre tenim exemples de com s’han fet bé les coses en aquesta matèria, i, curiosament, qui millor ho ha fet és qui pitjor condicions tenia. Ens referim a la Terra Alta, la comarca més despoblada de Catalunya, on, en molt pocs anys, s’ha revalorat el mateix vi que abans marxava en camions-cisterna. Certament, també en el sector de l’oli comença a visualitzar-se l’abandonament massiu a la recol·lecció de les olives amb màquines recol·lectores que punxen el fruit, i ja s’està generalitzant la borrassa perquè de l’arbre es passi al molí, per obtenir com més oli verge extra millor. I això ja ho estan notant, positivament, les butxaques. Tant de bo perdure i es mantinguen els bons preus de l’oli i del quilo d’oliva.
Cal acabar amb la resignació i cal tenir ambició. Ni més ni menys que la que puguen tenir els comercialitzadors francesos o italians, quan el millor producte, quilòmetre zero, el tenim aquí. Pel que fa a l’aqüicultura, que ha hagut de fer, certament, molts esforços i recerca des que va començar a implantar-se a finals dels anys vuitanta del segle passat, ara se li obre una nova etapa que ha d’aprofitar.
Si el musclo veu reduïda la seua campanya, serà bo veure com creixen i s’adapten per retornar a les ostres, per les quals clarament han d’apostar. És un producte diferencial i delicatessen i no es pot caure de nou en la inèrcia de culpar a tercers (com va passar davant dels estudis d’apostar pel conreu de cloïsses, afectats per la manca de circulació d’aigua a les badies, apuntant a l’administració). Més enllà d’admetre que tot el sistema i procés productiu es veu afectats molts factors a millorar, també és cert que n’hi ha un de molt clar que només depèn dels socis de FEPROMODEL (una quinzena productors i una desena de depuradores): han d’invertir en comunicació i màrqueting per recollir els fruits, i no malbaratar el negoci i el progrés.
