Un cop deixada enrere l’Índia, la ruta em porta de nou als Estats Units. En aquesta nova aventura, vaig tornar a endinsar-me en el futbol professional nord-americà, però avui vull parlar no només d’aquest esport, sinó també del sistema esportiu professional del país en general.
L’esport número 1 per excel·lència als EUA és el futbol americà, amb la NFL (totalment desconeguda arreu del món). En segon lloc hi trobem el bàsquet amb la NBA, en tercer el béisbol amb la MLB (l’esport clàssic del país), en quart lloc l’hoquei gel amb la NHL i, finalment, el futbol amb la MLS. Aquest últim ha tingut un creixement exponencial en els darrers 10 anys, ajudat en gran part per la gran comunitat mexicana que hi ha al país i també per la influència del futbol femení, que fins fa poc havia estat un referent a nivell internacional.
Als Estats Units, l’esport és un negoci abans que una passió
El sistema esportiu és curiós: no està organitzat de la mateixa manera que a Europa. Les lligues nacionals competeixen a escala “nacional” (un territori molt més gran que qualsevol lliga europea), i això fa que la logística, l’organització i els viatges siguin constants. Les principals lligues estan pensades per l’espectacle, la publicitat i el consumisme, per davant de la pròpia experiència o qualitat esportiva —tot i que aquesta també és molt alta—. És un negoci que mou milers de milions i és rendible, a diferència de la majoria d’esports europeus.
El format és gairebé sempre el mateix: lliga regular i play-offs. Molts aficionats no donen massa importància a la lliga regular i, de vegades, es viu amb certa desídia; van als estadis a menjar, veure el show del descans i gaudir de constants interrupcions. L’excepció és el futbol americà, amb només 16 partits de lliga regular: cada partit és un sold out amb 100.000 persones, una autèntica bogeria.
Als EUA, l’afició paga pel ‘show’; a casa, vivim pel futbol
Enmig d’aquest panorama de quatre lligues molt potents, el futbol està guanyant terreny com a nou esport competidor. La MLS té un format més proper a l’europeu pel que fa a durada, de febrer a novembre, i inclou equips del Canadà. Recentment, han afegit un torneig conjunt amb la lliga mexicana, buscant nous ingressos econòmics i més projecció internacional.
El model nord-americà: creixement i prosperitat econòmica, o el sistema que tenim a casa, on l’aficionat i la passió pels colors són el centre de tot; amb quin model et quedes?
Joan Casanova Bertomeu
Preparador físic de futbol professional
