Sovint parlo d’anècdotes que m’he trobat fora del nostre territori però avui vull parlar d’una cosa molt d’aquí, de les nostres festes d’estiu. Se’m fa complicat explicar l’essència de les festes dels pobles de les Terres de l’Ebre a persones de l’estranger, fins i tot a un hipotètic veí Europeu amb qui podria estar compartint platja. Per començar, no crec que hi hagi una traducció directa a l’anglès, francès o alemany per a les “festes” tal com l’entenem natros. S’ha de començar explicant que és una setmana d’esdeveniments de i per a la gent del poble on l’únic objectiu és passar-ho bé, gaudir, xalar. Una vegada entès este concepte tan extremadament trencador, intento explicar les diferents activitats de les que consten les festes.
Lo circuit de penyes és un concepte que sol comportar una mica més d’esforç per entendre: grups d’amics de tota la vida competeixen en diferents situacions, tipus Astèrix i Obèlix a les 12 proves, per guanyar alguna cosa, tot i que no saben ben bé què. Les proves poden comportar la demostració d’habilitats tan nobles com estirar una corda que no està lligada a res, cantar a un karaoke, cuinar una paella o fer una gimcana. La improvisació és un pilar en les proves del circuit de penyes fins a tal punt que estaria quasi mal vist fer una prova preparada en excés, seria pràcticament fer trampes. Preparar una actuació ràpid i corrents és lo modus operandi habitual en estes situacions. Lo jurat de torn sol valorar la valentia de presentar-se davant d’un públic en més coratge que virtuts. Al final, lo circuit acaba com una lliga d’esport professional on solen guanyar i perdre los mateixos i on tots pensen que l’any vinent ho faran millor.
Lo concurs de guinyot també mereix la seua propia menció. Desenes de parelles de jugadors de cartes se congreguen en algun local del poble per ficar en pràctica tot lo que han après a base de durs entrenaments diaris durant tot l’any. Cafès, carajillos i tractorets ajuden a trobar lo millor moment per cantar les 20 d’oros, calcular si ja toca canviar l’as pel 7 que tenen a les mans, o si amollar una brisca per a que lo company sàpigue que va ben carregat de punts. Tot plegat enmig d’una tensió a l’hora de la sobretaula digna d’unes semifinals de Champions.
La flexibilitat d’horaris i formes en alguns esdeveniments destaca en la disciplinada puntualitat d’altres. Riu-te’n tu de les campanades de cap d’any comparades en dates tan marcades com: lo dia i hora marcat per a comprar lo boleto de festes, l’hora d’obertura de portes per al sopar de germanor, o l´hora a la que se servix la paella popular. En esta última legions de ciutadans armats en tuppers, olles, i recipients varis són capaços d’esperar al sol en calors intempestives el dia D a l’hora H i encara guardar forces per demanar-ne “una miqueta més” quan se’ls repartix lo menjar, independentment de la quantitat que se’ls done inicialment.
I en acabar les festes se transpira un “pobre de mi” generalitzat entre los participants, pensant que els dies següents molts d’ells acabaran les vacances i tornen a la feina, mentre que los organitzadors agraixen que ja s’ha acabat, que ha estat molt bé mantindre l’esperit de les festes viu, però que potser l’any vinent se’n podrien encarregar uns altres.
