Veig amb disgust com han penetrat en una part de la nostra societat actituds de recels, desconfiances i odi cap a la gent que viu entre nosaltres que prové d’altres països.
Però als anys 50 i 60 del segle passat, milers d’ebrencs es van veure obligats a buscar oportunitats de treball a l’estranger a causa de les difícils condicions econòmiques de l’època. A Flix ho vaig viure a la meva família: dues germanes del meu pare van marxar a l’Argentina, i un cosí germà seu a Alemanya on també va marxar un germà de la meva mare.
Les xifres exactes de quants ebrencs van emigrar poden variar segons les fonts, però van ser milers que van deixar-nos; alguns ja no van tornar més i van arrelar lluny principalment a Europa Occidental i Amèrica. Aquella emigració va tenir impactes significatius que encara perduren a les nostres terres: econòmics, culturals, però sobretot emocionals en uns anys en què les comunicacions eren molt complicades, quan parlar per telèfon era un luxe.
Recordo les cartes escrites en paper fi perquè no pesessin i els segells no fossin cars que ens arribaven d’Argentina. A l’hora del sopar eren llegides pel meu pare i escoltades per tota la família amb un silenci absolut.
Quan venia d’Alemanya el germà de la meva mare als nebots ens portava alguna joguina de tecnologia avançada que aquí no coneixíem. Recordo en una ocasió que mentre jugava amb una d’elles vaig sentir com explicava que la vida allà no era de color rosa, que li encomanaven la feina que no volien fer els alemanys, que l’idioma era una gran dificultat i que no se sentia ben tractat.
Algun dia caldrà fer algun estudi seriós d’aquells herois aventurers i dedicar-los algun carrer als nostres pobles per honorar la seva memòria. Potser llavors trobarem sentit al poema de Bertold Brecht “Preguntes sobre un obrer que llegeix”:
…I Babilònia, destruïda tantes vegades, qui la va tornar a construir? La Gran Roma és plena d’arcs de triomf. Qui els va erigir? El jove Alexandre va conquerir l’Índia. Ell sol? Cèsar va derrotar els gals. No portava ni tan sols cuiner?
Aquests dies he sentit com els partits d’extrema dreta han utilitzat la immigració com un argument electoral propagant recels i odi. Una part de la nostra societat ha compartit aquests arguments de considerar inferior l’emigrant i fins i tot culpar-lo de bona part dels nostres mals. Però he parlat també amb empresaris que demanen que les autoritats agilitzin els papers perquè no troben xofers perquè ens portin el que necessitem o treballadors per recollir la fruita.
Mandela va dir que la societat s’havia de construir usant fins al darrer maó disponible sense menysprear-ne cap però alguns encara no han après que el color de la pell està determinat únicament per la quantitat i tipus de pigment anomenat melanina i que només que haguessin nascut uns kms més al sud tindrien el mateix rebuig que ells ara professen. Llavors serien emigrants com els nostres ebrencs dels anys 50 i 60.