Conciliar la nostra vida familiar i laboral és tot un repte avui en dia. Molts cops arriba a ser estressant saber si cada matí podrem anar a treballar amb normalitat sense pensar amb res més aliè a la nostra tasca professional.
Què fem amb els nens si estan malalts? I els pares? Els permisos dels que ens permet gaudir la llei de conciliació de la vida laboral i familiar són prou? Aquesta és una problemàtica del dia a dia de les nostres famílies.
Buscar l’ideal no només és difícil sinó també, diria, utòpic. Estaria bé ajustar la nostra jornada laboral en funció de les necessitats de la nostra vida personal per poder conciliar, però segueix sent una assignatura que tenim pendent, sobretot, i em sap greu dir-ho, les dones, que som sobre les que encara recau la major part de les tasques de cura familiars.
És molt complicat, per no dir impossible, modificar la nostra jornada laboral per poder assumir les responsabilitats que tenim envers les nostres famílies. Sempre tindrem de deixar de costat un percentatge de dedicació, a una cosa o a l’altra, que no ens acaba de fer sentir del tot bé.
La llei de conciliació, tot i que ha ajudat, és més una teoria que una pràctica. Costa d’aplicar, i més quan les feines reclamen, una altre cop, tornar a una major presencialitat.
La gran qüestió és: seria més fàcil si hi hagués un 50% d’assumpció de les tasques familiars entre les parelles independentment que siguin homes o dones? Podrien així les dones assumir feines amb més responsabilitat i càrrec amb aquesta paritat?
Això no seria totalment la solució, però sí una aproximació d’un repartiment equitatiu que facilitaria el lideratge de les dones en feines de gran responsabilitat o càrrecs directius.
La coresponsabilitat dels dos membres de la parella si que és un repte per facilitar aquesta conciliació que, de moment, s’allunya de les necessitats reals de les famílies i això seria fonamental per arribar a un camí que, poc a poc, ens condueixi a un model òptim de conciliació.