Catalunya té una densitat de potència eòlica 43,79 kW/km2 que és gairebé cinc vegades menor que la mitjana d’Alemanya 190,61kW/km2 i queda en complet ridícul si es compara amb estats alemanys líders com Schleswig-Holstein (610,23kW/km2), que multipliquen gairebé per 14 la presència eòlica catalana al seu territori.
En canvi, a Catalunya l’anomenat impacte visual ens aboca al fracàs energètic: els molins embruten el paisatge. Però mentre aquí diem que fan mala la vista per quatre molins, els landers alemanys conviuen de forma natural amb densitats de potència elevades.
De veritat algú creu que a Baviera, la Selva Negra o les costes de Schleswig-Holstein no estimen el paisatge, el turisme o el seu entorn natural ? Són els alemanys uns “imbècils insensibles”? Òbviament no. La diferència és que ells han entès que un paisatge sense molins avui és un paisatge mort demà pel canvi climàtic i que el ”mal a la vista” que alguns diuen aquí en realitat amaga que són màquines de salut perquè permeten tenir un aire sa no contaminat . Dit d’una altra manera, a Alemanya han entès que són els combustibles fòssils ( petroli i gas ) els qui embruten i maten el paisatge i les persones que hi vivim i que els molins ens permeten respirar net.
A Alemanya han entès també que els molins els permeten ser sobirans independents energèticament dels països que provoquen guerres i crisis econòmiques amb l’energia mentre que a Catalunya importem la gran majoria de l’energia primària que consumim (petroli, gas i urani).
Diguem-ho clar: el rebuig de l’eòlica no és un acte de protecció ambiental; és un acte de submissió colonial-energètica
Diguem-ho clar: el rebuig de l’eòlica no és un acte de protecció ambiental; és un acte de submissió colonial-energètica. Cada molí que es veta a Catalunya és un xec en blanc que se signa als oligopolis dels combustibles fòssils i a règims autoritaris que exporten gas i petroli.
Preferim no veure els molins als nostres turons, però no ens importa l’impacte visual (i de salut) de les refineries, ni la destrucció d’ecosistemes als països d’on extraiem el petroli.
Per a l’any 2050 Catalunya s’ha fixat, a través de la Prospectiva Energètica de Catalunya, PROENCAT 2050, assolir la neutralitat climàtica i un model elèctric pràcticament 100% renovable. Per al 2030 l’objectiu ja són uns 5.000 MW eòlics, i avui gairebé no arribem als 1.400 MW. Amb el ritme de tramitació actual i l’oposició sistemàtica, la PROENCAT 2050 no és un full de ruta, és una carta als Reis Mags.
I si Catalunya no produeix la seva pròpia energia renovable, la transició es farà igualment, però de dues maneres pitjors
I si Catalunya no produeix la seva pròpia energia renovable, la transició es farà igualment, però de dues maneres pitjors: o competint en un mercat internacional caríssim, o important l’energia d’Aragó a través de línies gegantines de Molt Alta Tensió (MAT) que creuaran, vulguem o no, el nostre territori. L’impacte visual serà el doble i els beneficis econòmics se n’aniran fora.
No es pot voler la sobirania política o la resiliència econòmica mentre s’externalitza la producció de l’energia que manté les nostres neveres i mou les nostres indústries.
L’estètica és un luxe de societats riques que pretenen viure en una bombolla. En plena emergència climàtica, el veritable «impacte visual» dolorós no són tres aspes girant a l’horitzó; és veure els camps secs per les sequeres, els boscos cremats, els rius sense aigua i persones vulnerables – tots ho som un dia o altres – als hospitals. La sobirania energètica comença assumint la responsabilitat de les nostres necessitats.
