El passat 1 de Juliol ens va sorprendre la notícia de la reforma del sistema de pensions, no per inesperada, sinó per perversa.

Alguns elements positius, sí; per exemple l’adequació de la pensió de jubilació a l’evolució de l’IPC o la separació de les “despeses impròpies” carregades al sistema que en diferents conjuntures li han arribat.

Com deia, mesures perverses per restablir la bondat d’un sistema pervertit des del seu origen. Amb aquesta reforma, es trasllada una qüestió important a la decisió final de l’interessat: O et jubilis quan “et toca” o et perds una part de la pensió. Òbviament la reforma se’ns explica en positiu dient que s’incentiva l’allargament laboral (sense moure l’edat de jubilació que ara es troba al voltant dels 66 anys i en funció d’una escala progressiva en funció de l’edat, ja que la reforma anterior va modificar aquest requisit ). En línia amb l’allargament incentivat, també es penalitza molt més encara la jubilació anticipada.

I ens podem fer algunes preguntes: “qui” decideix, el “quan” i el “perquè”. Anem per parts.

El “qui”. Se’ns diu que s’ha pactat entre el gobierno i els agents socials (sindicats i patronal) però ja es sabut que qui hi ha darrera és l’executiu europeu, imposant aquesta reforma com a contrapartida a l’atorgament dels fons europeus. Valgui la legitimitat europea en exigir conductes reparadores a aquells països que no han sabut o volgut seguir l’ortodòxia quan tocava.

El  “quan”.  Es preveu com a data d’entrada de les reformes a partir de l’1 de gener de 2022. La notícia però, ha irromput just abans del període vocacional i coincidint amb l’antesala de l’arribada de la primera tramesa de fons europeus.

El “perquè”. Les raons son diverses i venen de molt enrere. La caixa de diners destinada a pagar les futures pensions ja fa temps que es va esgotar. Entre d’altres causes molt anteriors, urgències originades per l’última crisi, on per una banda les necessitats d’atendre altres pensions com l’atur es van multiplicar i, per altra, la disminució de les cotitzacions, han estat també causa directa de l’actual desequilibri.

I en aquest context ens trobem ara i se’ns prepara per acceptar novament un canvi de les regles del joc. És com si a mitja partida de Botifarra el “9” passa a ser carta falla.

La filosofia d’un sistema de pensions es basava en el que s’anomena sistema de capitalització, que ve a ser com posar uns diners en una guardiola en el moment inicial i esperar que anys després es puguin recuperar, al menys, sense pèrdua de valor pel pas del temps; això és, que la inflació quedi compensada pels rendiments financers (interessos) que genera la guardiola. A Espanya, mai ha existit un sistema de capitalització sinó un de repartiment. Als pocs anys de funcionament del sistema (obligatori a partir dels anys 20 del segle passat) ja es van veure les falles lligades a la evolució de la demografia. A més, amb el pas dels anys els diferents governs del color que fos es sentien legitimats per trencar l’equilibri de caixa contínuament per atendre, deien, necessitats urgents superiors. Als anys 80 ja es preveia un trencament de caixa. De “aquellos polvos estos lodos”.

I ara se’ns planteja que o hem de treballar més anys o cobrar menys. I encara que no tingui cap rellevància pràctica invocar les causes del problema – culpa del baby boom dels anys 60 i 70  i l’augment de l’esperança de vida (?), se’ns diu -, i essent previsible aquest creixement vegetatiu, encara ha d’arribar el seu veritable impacte real, però això només no explica el trencament de caixa.

Quan es planteja la elecció perversa entre incentivar l’allargament de l’edat de jubilació o renunciar a una part de la pensió, s’està obviant que patim un 40% d’atur juvenil, i que molta gent jove està percebent uns salaris de misèria, i que molts d’ells no poden independitzar-se essent els pares, i els avis, qui paguen al final de mes.

Semblaria natural i raonable que la situació fos una altra; els fills treballen i perceben bons salaris que permetin bones cotitzacions que possibiliten una edat de jubilació natural i adaptada a cada persona. Això si, caldrien uns efectius laborals joves millor preparats (major inversió en el sistema educatiu), per exemple afavorint molt més els contractes de relleu i possibilitant la  transmissió de l’experiència laboral entre generacions. L’atur juvenil baixaria i les persones treballadores d’edat avançada podrien planificar millor la seva jubilació, sense patir contínuament pel canvi de regles de joc… algú pot pensar que aquest relat (ingenu?) es resumeix en traslladar als joves el pagament de les pensions dels grans, potser si, però el que aquí es planteja és una altra cosa, que els joves es paguin les seves futures pensions de jubilació i no tant les de les generacions anteriors. En aquest sentit la reforma de moment tampoc no aborda el mecanisme d’equitat intergeneracional i ho deixa per més endavant.

Més enllà de plantejaments filosòfics i socials, el que hi ha és un greu problema pressupostari per la Seguretat Social que cal resoldre. Balancejar un sistema com l’actual a un altre semblant al descrit, no és realista si no es fa poc a poc, doncs s’intueix que un canvi ràpid de sistema implicaria una injecció de recursos tant gran que seria inviable.

Sense deixar de banda el repte demogràfic i el seu impacte, potser caldria començar per rescabalar al sistema tots aquells recursos que se li han extret amb finalitats impròpies, fruit de decisions polítiques conjunturals, i de vegades de dubtós substrat democràtic.

Autor: