En l’àmbit educatiu, i segurament en molts altres, massa sovint s’anuncien mesures pensades des d’un despatx lluny de les aules, que es presenten com a idees estrella per resoldre una situació però que neixen sense consens i amb totes les paperetes de fracassar.
I concretaré una mica, perquè amb esta introducció em podria estar referint a mil i un temes diferents. Però avui volia posar sobre la taula la prova pilot de la Generalitat per desplegar Mossos d’Esquadra de paisà en centres educatius per garantir la convivència.
La iniciativa ha generat un rebuig frontal dels sindicats docents i, en diversos centres, els claustres hi han votat en contra. També ho han rebutjat les associacions de famílies i, fins i tot, representants policials, que no acaben de veure clar quin seria el seu paper dins dels centres escolars.
Quina ha de ser, realment, la tasca de la policia a les escoles i instituts? Perquè pensar que els cossos de seguretat no han de tenir mai cap presència als centres educatius és viure en un món de fantasia
I aquí és on hi ha l’essència de tot plegat: quina ha de ser, realment, la tasca de la policia a les escoles i instituts? Perquè pensar que els cossos de seguretat no han de tenir mai cap presència als centres educatius és viure en un món de fantasia.
Els centres educatius són la base de l’aprenentatge i, igual com comptem amb experts per impartir tallers per fomentar el reciclatge, també hem de poder comptar amb els cossos de seguretat per contribuir a la formació dels menors: des de xarrades de ciberseguretat, a tallers per prevenir l’assetjament, o a jornades de mobilitat segura, entre d’altres. Perquè l’escola, per poder ser un espai pedagògic, ha de ser també un espai de confiança i d’acompanyament educatiu.
Encara resulta més difícil d’entendre que el govern català destini recursos públics a infiltrar dos agents en una assemblea docent. I no qüestiono l’actuació dels agents, sinó una decisió política nefasta: espiar professors que s’organitzen
I, precisament per això, encara resulta més difícil d’entendre que el govern català destini recursos públics a infiltrar dos agents en una assemblea docent. I no qüestiono l’actuació dels agents, sinó una decisió política nefasta: espiar professors que s’organitzen per preparar mobilitzacions legals, respectuoses i pacífiques.
No podem transmetre a l’alumnat que per resoldre els conflictes als instituts es necessita presència policial. I no perquè la policia no pugui fer falta en situacions puntuals, sinó perquè si el personal educatiu hem estat capaços de construir una relació humana amb l’alumnat, amb referents estables i una capacitat real de mediació, podem no només aturar una situació concreta, sinó evitar que es torni a produir en un futur.
Recordo un dia en què, en una classe de l’ESO, un alumne portava un cúter a la motxilla. No buscava fer mal a ningú, sinó fanfarronejar que ell era el més ‘guai’ de l’institut
Recordo un dia en què, en una classe de l’ESO, un alumne portava un cúter a la motxilla. No buscava fer mal a ningú, sinó fanfarronejar que ell era el més ‘guai’ de l’institut. Una forma de resoldre aquella situació hauriaestat trucar als cossos de seguretat, que s’haguessin personat immediatament al centre, registrat l’alumne i l’haguessin arrestat per portar una arma blanca. I davant d’un alumne que no coneixes esta seria l’opció escollida.
Després d’una llarga i profunda conversa, ell mateix em va deixar el cúter sobre la taula i em va dir que no ho tornaria a fer. Mesos més tard, en acabar el curs, vaig rebre un correu electrònic de l’alumne agraint-me aquell gest
Però, com a tutor d’este alumne, jo ja coneixia una (petita) part de la seua realitat. En aquell moment vaig optar per intentar resoldre la situació d’una altra forma, intentant conversar sobre els motius que l’havien portat a venir al centre així. I després d’una llarga i profunda conversa, ell mateix em va deixar el cúter sobre la taula i em va dir que no ho tornaria a fer. Mesos més tard, en acabar el curs, vaig rebre un correu electrònic de l’alumne agraint-me aquell gest i explicant-me que per ell havia suposat un abans i un després.
De veritat algú creu que un agent de paisà, que no farà classes, que no estarà a les aules i que no coneixerà l’alumnat, és la solució? Algú ha pensat, també, en la responsabilitat i la pressió que estem posant sobre l’agent?
Vaig poder fer aquella aproximació gràcies al vincle que havia construït amb aquell alumne, per les hores de classe, pels comentaris de les explicacions, per les petites bronques quan no parava atenció o no feia les activitats… De veritat algú creu que un agent de paisà, que no farà classes, que no estarà a les aules i que no coneixerà l’alumnat, és la solució? Algú ha pensat, també, en la responsabilitat i la pressió que estem posant sobre l’agent?
Els instituts no funcionaran millor normalitzant la presència policial, funcionaran millor si disposen de més recursos humans, menys ràtios, més estabilitat de plantilles i més personal per atendre la diversitat i la convivència.
Fa uns anys, si el docent sancionava l’alumne, la família li donava tot el suport. Ara, en canvi, es qüestiona la decisió del docent fins al punt de menysprear-lo. I per això necessitem recuperar el prestigi de la professió, guanyant autoritat pedagògica, no amb presència policial
Part de l’autoritat perduda pels mestres i professors és fruit del menyspreu d’una part de la societat cap a la nostra tasca. Fa uns anys, si el docent sancionava l’alumne, la família li donava tot el suport. Ara, en canvi, es qüestiona la decisió del docent fins al punt de menysprear-lo o contradir-lo. I per això necessitem recuperar el prestigi de la professió, guanyant autoritat pedagògica, no amb presència policial.
