La meua tendència és a ser positiu, i vore el got mig ple (encara que en quede menys de mig). L’estiu també és un temps propici a mirar les coses d’aquesta manera, viure l’eufòria dels dies llargs, del possible lleure,… i quan mires la realitat també hi convida.

Aquest juliol, el diumenge 18, farà 85 anys del cop d’estat dels feixistes i, si tot hagués anat com havia ha d’anar, es començaria a posar fi al monument ignominiós dels “25 años de paz” de Franco, inaugurat el 1964 (de nou una jutge ho frena, però més d’hora que tard es farà). El diumenge següent, el 25, es compliran 83 anys de l’inici de la Batalla de l’Ebre. La història, i això és motiu d’estar esperançat, cada cop s’escriu més d’acord a la realitat: que l’anomenada guerra civil va ser un cop d’estat al govern democràtic i legítim de la República per aquelles forces reaccionàries i va derivar en una dictadura feixista (si, senyor Casado, no blanquegi la dictadura del general Franco). La memòria de la batalla més sagnant, també s’instaura com un record del patiment inútil i de la massacre feixista, que els propis generals alemanys i italians també ho deixen dit, respecte a un Franco entossudit en la seua estratègia de destrucció i aniquilació.

Cert que tants anys després encara hi ha centenars de fosses per obrir, però es comencen a identificar, i com recentment s’ha fet a Miravet s’hi ha dipositat restes òssies de desconeguts, però almenys en dignitat. Tot això se suma als memorials que prenen cos i donen vigor al territori, com oferta turística en clau de memòria històrica, i donen sentit al missatge de les innecessàries guerres.

Això és esperançador. Com també ho és veure com una estudiant de l’institut Dertosa, Anna Tomàs, ha fet la ruta Manolo Pérez Bonfill i, en el tercer aniversari de la seva mort, contribueix així a fer-lo immortal i universal. S’ho mereix! És esperançador constatar com les noves generacions prenen el relleu del compromís en la reivindicació i el manteniment de la memòria, històrica i de les persones. I com no hem de mirar el got mig ple quan Frida Fernández, la jove de La Fatarella que és una dels set alumnes que han tingut la millor nota de selectivitat de Catalunya (un 9,9): les terres de l’Ebre al podium.

Mentre, seguim esperant que s’acabe el Corredor del Mediterrani, ara diuen que el 2025. Que els sediments arriben al Delta, com es reclama des de fa dècades per salvar-lo, ara que és destinació turística (el Trabucador s’ha hagut de protegir i cobrar per aparcar-hi), a Riumar posen wifi a la platja, Deltebre ha confeccionat un decàleg de turisme responsable… Amposta és Centre de Resiliència Climàtica. La fusta de les oliveres ebrenques ha servit per dissenyar anses d’una tassa, “dematimañana”, de color verd auliva, i posar en valor un element tan nostre; és una iniciativa d’una firma barcelonina de joieria, que hi té de soci un ebrenc.

La memòria és important i per això, també tres joves comunicadores, han confeccionat l’anàlisi “entre cendres”, sobre el gran incendi de la Ribera dos anys després, mentre l’alcalde Flix, Francesc Barbero, reclama un gran pacte de país per reduir el risc de patir grans incendis.

És esperançador veure tot això, en clau de futur. Com també ho és haver vist a Carme Forcadell de nou a Xerta, i lliure. Recordeu aquella tardor de 2017? Dèiem que Europa no va fer res, però en clau històrica les coses s’han de mirar en un altre tempo i perspectiva. Ara vivim esperançats, en ple segle XXI, mirant com Espanya es remou entre les restes del nepotisme del segle XIX i li amaguen com van les coses per Europa. La memòria ens ha de salvar del feixisme, que torna (perquè no ha marxat mai), i això és l’únic que no podem mirar-ho esperançats; o si, quan constatem que som capaços de plantar-li cara i reduir-lo als llocs on ha tret el cap des de les urnes. I de l’amnistia o el referèndum? … com deia La Trinca, que ha reeditat la seva obra, començada l’estiu de 1968 “narinant, narinant, narinant” (recordeu que Rajoy va dir que no hi hauria urnes l’1O, i Sánchez que no hi hauria indults,…) i mirar-ho esperançats.

Periodista.