Aquestes darreres setmanes, com a conseqüència d’haver-se publicat el resultats de les PAP (Prova d’Aptitud Personal que s’ha de superar per poder accedir als graus d’Educació Infantil, Educació Primària i doble titulació d’Infantil i Primària), ha estat notícia que només el 51,58% dels aspirants les han superat amb èxit.

A partir d’aquesta notícia, en van anar apareixent d’altres i altres titulars que feien referència, també, a la qualitat dels mestres dient que “La qualitat d’un sistema educatiu té com a sostre la qualitat dels seus mestres”. En aquest cas, a rel de les conclusions de l’informe de la consultora McKinsey (fet fa més de 10 anys) en el que es comparava la política d’accés a la professió docent de diferents països (Finlàndia, Singapur, Estònia i Regne Unit).

Seguint amb les notícies sobre Educació i formació de mestres (ja sabeu que sempre penso que la millor notícia és que la premsa parli d’educació) apareixia un altre titular relacionat també amb accés a la professió docent a la Comunitat de Madrid. En aquest cas es deia que aquesta comunitat pretén aplicar el MIR (educatiu) a partir del proper curs acadèmic. Els que esteu més atents a questa temàtica recordareu que quan el Sr. Rubalcaba va ser Ministre d’Educació ja ho va plantejar i és un tema que va apareixent de manera recurrent. També l’actual govern central ha abordat aquest tema però, hores d’ara, sense massa concreció pràctica.

Ja per acabar les referències a les noticies sobre l’educació es va publicar la setmana passada un altre titular (i article clar) que deia “el Sistema Educatiu Espanyol prepara als alumnes per un món que ja no existeix” i aquesta frase apareixia a una entrevista que li feien a Andreas Sheleicher considerat el pare de l’informe PISA a partir de la prova que organitza la OCDE.

Feta aquesta llarga introducció a continuació vaig a relacionar-les i començo dient que estic d’acord amb la importància de totes elles, però no sé si tant amb l’argumentari que les suporta.
El primer lloc, crec que hem de tenir en compte, i segurament els que em llegiu ja sabeu que sóc molt insistent en aquest tema, que l’educació (i no només l’escola i el sistema escolar) és un sistema complex, longitudinal i que dura tota la nostra vida. En aquest sentit, hem de mirar de fer les anàlisi tenint una perspectiva el més global possible i una mirada llarga.

En segon lloc, sempre és molt interessant tenir en consideració els èxits d’altres països i mirar de “copiar” o reproduir les seves pràctiques exemplificadores. Dit això, hem de tenir en compte que el context educatiu (polítiques publiques, pressupost destinat a l’educació, plans i recursos per a la formació del professorat, consideració de la professió docent, condicions de treball d’aquests, etc.) determina clarament què es pot fer i que no i en que tindrem èxit i en què no en tindrem.

En tercer lloc, tenim un sistema de modificació de les titulacions universitàries i uns terminis necessaris per a que això sigui possible excessivament llargs, lents i molt poc eficients i quasi mai orientats a la definició del perfil del professional que formarem (en sentit pràctic), sinó als recursos de que es disposa. Fa massa anys que les Universitats fem les coses a cost cero i aquest ha acabat tenint un cost molt elevat, valgui la redundància, en termes de qualitat. Hem de considerar que la darrera reforma en profunditat dels plans d’estudi es va fer ara fa 15 anys quan vam tenir que adaptar les titulacions als principis de l’EEES (Espai Europeu d’Educació Superior). Els títols dels graus en Educació no en són una excepció i tot i que estem treballant, a partir de les diferents comissions del Programa MIF (programa per a la Innovació i la Millora de la formació de Mestres) en l’adequació d’aquest perfil. Les conclusions a les que s’arribi per tal de ser incorporades al procés de reforma de títols que, com ja he dit, no és ni fàcil ni ràpid. Mentre, el món avança molt ràpid i les necessitats de l’educació també canvien a la mateixa velocitat.

En quart lloc, si hem de poder formar als ciutadans i als professionals, de manera permanent i al llarg de la vida, no podem tenir una estratègia fragmentada. En això vull dir que l’usuari final (o sigui l’aprenent) no s’ha de preocupar per qui té la responsabilitat de la seva formació en cada moment sinó que hauria d’anar evolucionant de manera natural en funció de les seves necessitats formatives. És igual quina Conselleria, direcció general, àrea … tingui les atribucions. Des de fora, hauria de percebre’s un procés coherent i orientat i centrat a la persona a la que hem de formar.

En cinquè lloc, si els quatre aspectes previs es revisessin en aquesta direcció ja estaríem en condicions de poder definir un sistema formatiu que realment prepari a les persones per al futur que els espera. Ah si!! clar … això només serà possible si deixem d’usar l’educació com una eina d’acció ideològica i la convertim en l’eix que articula la política del País i de l’Estat més enllà de les visions partidistes. D’una altra manera, ens arrisquem a que continuï la bogeria de dissenyar lleis d’Educació segons les necessitats del moment (quasi mai educatives) que ens han portat a tenir 10 lleis generals d’educació en els darrers 40 anys i les 5 darreres en menys de 20 anys. Això vol dir que cap de totes elles s’ha pogut desplegar en la seva totalitat.

Ara sí, vaig al tema de la formació docent (no només la dels mestres) sinó sembla que el títol no té massa sentit.

Aquest context que he descrit, molt i molt simplificat, és en el que s’han de moure professionalment els docents (no només els mestres). Que si em preocupa que poc més de la meitat no hagin superat les proves PAP? Per suposat que sí, però em preocupa més que no ens preguntem per què quan acaben el Batxillerat no tenen les eines suficients per a poder superar aquest prova que no és difícil. Fem servir aquest resultat com un toc d’alarma i revisem conjuntament el final del procés i l’inici de l’altre. Vull dir, de passada, que podem fer-ho també amb altres titulacions. Que no tinguem evidències no vol dir que es tingui el mateix problema.

Per poder reconduir aquesta situació crec que es poden fer diferents coses. Algunes les he apunta ja en els paràgrafs anterior i les altres les afegeixo aquí a mode de conclusió de l’article.
Hem de considerar que la professió docent i especialment en les etapes d’Educació Infantil, Primària i Secundària és la base de la formació de la persona i també dels futurs professionals (sigui quina sigui la via per a formar-se en aquest sentit). No totes les persones tenen les característiques necessàries per a ser mestres i no parlo només de les seves capacitats intel·lectuals, sinó també de les personals.

No és suficient que els formem “tècnicament” això es pot aprendre, sinó que ser mestre implica tenir unes capacitats comunicatives, d’empatia, de visió de l’educació … (li podem dir vocació) que són fonamentals. Una part els ho dona la Universitat, però la pràctica en escenaris reals (escoles) és el que assegura el veritable filtre per tal de determinar que està preparat i qui no. En aquest sentit, és necessària una estratègia conjunta entre tot els agents implicats en aquesta formació per assegurar el perfil de mestre que es necessita. Parlar d’un MIR docent pot ser una estratègia, però sense recursos no passarà de ser una il·lusió. I tot això em torna a portar a la necessitat del treball conjunt de tots els agents implicats en aquesta formació per tal de: poder seleccionar als millors, assegurar la millor formació acadèmica, garantir la major quantitat i diversitat d’escenaris reals per tal de que tinguin una visió adequada de la realitat, acompanyar els primers anys d’accés a la professió docent i respectar i valorar aquests professionals com es que són, la base del país de la que depèn el nostre futur. Sense aquest respecte, no tindrem mai prou recursos ni assegurarem que els millors són els que optem per dedicar-se a aquesta professió.

Posem el debat al lloc que li correspon. Evidències en tenim més que sobrades per tal de justificar-lo. Metre tot això no esdevingui una realitat, sort en tindrem de tenir algun filtre (ara són les PAP) per assegurar un bon nivell d’accés als graus d’Educació.

Catedràtica de Tecnologia Educativa Universitat Rovira i Virgili.