Us heu parat mai a olorar el mar? A sentir-lo de veritat; d’aquella forma que et penetra per tots els racons de la pell, quan la seva olor t’absorbeix completament, i saps que en aquell moment, res dolent pot passar.
Jo el sentia cada any, de petita, quan acabàvem l’escola a juny, i els meus pares ja ho tenien tot preparat per a baixar a l’Ampolla a passar tot l’estiu… quins estius!!! El viatge es feia llarg, per a una nena, baixar de Tortosa podia ser tota una eternitat… quan entràvem per la platja de l’arenal, baixava la finestra del cotxe, i olorava tan fort com podia… feia nou mesos de l’últim cop, i tenia enyorança.
Van passant els anys, i la vida em regala poder viure a l’Ampolla, que bé!! Mai més passaré mesos sencers sense sentir la seva olor.
Però com tot, t’hi acostumes, ja no li paro atenció. La feina, la família… i per si no n’hi hagués prou, la política… “Que t’has tornat boja, filla??” Em van dir els pares quan els hi vaig dir que em plantejava entrar de regidora a l’ajuntament; “Com si no tinguessis prou faena entre les filles, la botiga, la casa… vols dir que podràs en tot??”.
Pos no ho sé si puc en tot, però de moment tot va endavant, i quan tinc moments dolents el tinc a ell, el mar. I sento la necessitat de parar a olorar-lo, a sentir-lo, a tornar a aquell punt d’infantesa que es feia tant d’esperar, … quan ho aconsegueixo, sé que estic allí on volia, fent el que m’agrada i sobretot, donant als meus, la millor versió de mi.