A finals de segle passat i principis d’aquest un dels conceptes de moda en el debat polític a Catalunya era el d’equilibri/reequilibri territorial. Poc a poc, però malgrat les bones intencions, els fets són tossuts, i la debatuda promesa-aspiració va anar perdent protagonisme. Ara, amb tot el debat al voltant de la transició energètica i el procés per intensificar la implantació d’energies renovables al país sembla que el concepte torna a revifar.

Per exemple, fa uns dies la presidenta del Consell Comarcal de la Terra Alta, Neus Sanromà, li reclamava reequilibri territorial al conseller de Territori, Damià Calvet, en  el debat que mantenien al programa “Els matins” de TV3. Sanromà anà despullant d’arguments un conseller que evidenciava la seva manca de comprensió, sensibilitat i entesa envers les zones rurals o perifèriques del país. També anomenades com “el territori”.

La presidenta justificava la seva oposició a la massificació eòlica que pot patir la comarca, en cas que s’acabi executant tots els projectes pendents, alertant que la Terra Alta produeix el 25% de la potència eòlica de Catalunya, i per tant, la contribució energètica de la comarca al país ja l’han fet. A més explicava com agents i administracions estan impulsant una xarxa de turisme rural fonamentada en la DO del vi, l’enoturisme, l’agricultura i el paisatge.

Aquesta contribució generosa com a topall, a la que apel·lava la presidenta, contrastava amb l’afirmació del conseller: “La Terra Alta, com que tenen una bona qualitat de vent hi ha una acumulació d’aerogeneradors que fa que generin més energia de la que els hi pertocaria per la població que són. Però també genera més vi que es compra o s’exporta a través d’infraestructures que també tenen impacte ambiental allà on són, per exemple el port o l’aeroport, que tenen impacte a l’àrea metropolitana”. Una comparativa que podria ser entesa com un intent de justificar la massificació o concentració eòlica, quan en realitat és una mostra més de la incapacitat del conseller per comprendre el país.

Calvet a més de conseller de Territori, ho és de Sostenibilitat, d’aquí que si no vols caldo, dues tasses; i per tant ens aportés una reflexió impagable: “cada placa (fotovoltaica) que no posem, cada molí (de vent) que no posem, és més regressió al delta de l’Ebre, és menys neu i glaceres al Pirineu”. De segur que no volia prendre’ns per beneits, però si aquesta és la manera de conscienciar la gent del Delta o del Pirineu perquè acceptin de bon grat l’allau d’instal·lacions fotovoltaiques i eòliques  que s’hi volen implantar, ja pot tenir clar que provocarà més indignació que no pas comprensió.

La realitat és que hi ha una part molt important del país que comparteix la necessitat de què Catalunya impulsi la transició energètica i deixi d’estar al vagó de cua en aquest àmbit. El problema és que a més d‘anar-hi tard, hi anem malament, com reflexa que molta gent aixequi la veu dient: sí a les renovables, però així no.

Perquè més enllà de que els elements físics siguin importants per determinar l’emplaçament de les instal·lacions d’energia renovable, cal establir un   consens sobre quin ha de ser el seu repartiment territorial, en quina quantitat i mesura, i a qui ha d’acabar beneficiant. Fet que ens torna a portar també en aquest cas a parlar d’equilibri territorial.

Cal posar ordre i sentit comú a l’allau de projectes que arriben als ajuntaments , repensar la seva implantació, si s’escau, però no paralitzar-los tots perquè anem contrarellotge si s’han d’assolir els objectius de l’Agenda 2030. D’aquí la utilitat que pot tenir l’acord de moratòria per a grans projectes d’energia renovable, signat entre Esquerra Republicana i la CUP.

És l’hora de construir un model energètic  que també tingui present l’equilibri territorial, deixant enrere un model centralitzat  basat en el carbó, el petroli, el gas i l’urani, per impulsar un desenvolupament de les energies renovables distribuït al llarg de tot el territori, Km 0, amb la màxima eficiència i proximitat.

Un nu model que afavoreixi l’autoconsum, l’estalvi, les xarxes intel·ligents de gestió, la democratització del mercat energètic, lliure d’oligopolis i amb preus justos. No en mans dels de sempre per acabar fent el de sempre, sinó al servei de les persones, on a més de consumidors en siguem productors i gestors.

Autor: