Ni he necessitat mai ingerir alcohol per agafar la ploma ni he hagut d’escriure unes línies com a una excusa per prendre una copa.
Fins fa poques setmanes no m’havia plantejat que aquestes dos paraules poguessin anar associades, com la famosa parella “copa i puro”, però, l’estrena de la pel·lícula danesa Una altra ronda, Òscar a la millor pel·lícula estrangera, i les polèmiques declaracions d’un famós cantant en un programa de televisió, m’han portat a reflexionar-ne. Amb la incursió al cinema després d’un any i mig d’absència, no he pogut més que constatar la forta presència del consum de begudes alcohòliques en la nostra societat, en la qual qualsevol acte social, especialment les celebracions, passa per ingerir-ne quantitats exagerades. La pel·lícula, però, va més enllà: quatre professors de Secundària amb una vida avorrida i monòtona decideixen posar a prova la teoria segons la qual naixem amb dèficit d’alcohol en la sang i que la nostra capacitat intel·lectual i social millora substancialment quan aconseguim el nivell d’equilibri. Per aquest motiu comencen a dosificar petites dosis durant el dia argumentat que grans genis de la nostra història han estat bevedors habituals: Hemingway, Roosevelt, Churchill… No us explicaré com acaba l’experiment perquè crec que és preferible que cadascú en tregui les seves conclusions.
El que sí que em pregunto és què hauria passat si aquests genis no haguessin begut mai ni una gota o només en ocasions puntuals. No haurien estat genis o potser la petjada que han deixat encara seria més gran? Estem segurs que la genialitat va associada de forma implícita al consum de substàncies etíliques o d’altres de químiques? En l’entrevista en el programa d’Évole, Bosé assegurava que va arribar a prendre més de dos grams diaris de cocaïna, els quals li generaven episodis de molta creativitat. Els experts, en canvi, constaten, amb dades empíriques, que totes les capacitats cognitives queden alterades negativament en prendre estimulants d’aquest tipus. Què hauria estat de l’estrella musical que tantes joves adoràvem en els anys 80 si no hagués estat un addicte? Segur que l’esperpent en què s’ha convertit no.
És difícil negar que dues cerveses o un cubata ajuden, en ocasions, a desinhibir-nos, a comportar-nos com no ens hauríem atrevit en altres circumstàncies, però d’això ha convertir-nos en genis hi ha un abisme. O tots els grans escriptors de la literatura catalana i universal que han inundat els carrers de Catalunya darrerament tenen amagada l’ampolla de whisky al calaix de l’escriptori i no són capaços de redactar un paràgraf si no el veuen doble? Si és així, mai formaré part dels escollits.
Acabo ja, sense desvetllar quantes copes han inspirat aquest article no sigui el cas que aquestes despertin una altra de les seves facultats i em posi a contar acudits dolents. A la vostra salut!