Soc nascuda a Traiguera, al Baix Maestrat, molt al Nord del País Valencià. Des de l’any 1996, La Sénia és el meu poble fix de residència, el poble on m’he casat, on tinc un negoci i on han nascut les meues filles. La Sénia, de la mateixa manera que Ulldecona i Alcanar, és la frontera sud de Catalunya amb el País Valencià. Entre La Sénia i Traiguera només hi ha 18 kilòmetres, i sempre han estat pobles molt lligats.

El meu cas no és cap excepció, hi ha molta relació en l’àmbit de cultura, tradicions, economia i llaços familiars entre els pobles de banda i banda del riu Sénia. De fet, es tracta d’un territori tan vinculat històricament que el Bisbat de Tortosa inclou les 4 comarques de les Terres de l’Ebre, però també les dues comarques del Nord de Castelló; el Baix Maestrat i Els Ports.

La gent del territori sempre hem dit allò de què ‘lo Sénia no és frontera’, i jo així ho he viscut durant tota la meva vida. Lamentablement, però, ha hagut d’arribar una pandèmia mundial per a posar un mur invisible allà on mai hi havia estat. Fa mesos que no hem pogut anar a visitar els meus pares a Traiguera. Segons els diferents tancaments perimetrals que s’han anat succeint, hi ha hagut moments en què legalment em podia desplaçar fins a Portbou, però no podia anar a Traiguera. De la mateixa manera, els meus pares poden anar al Sud d’Alacant, però no poden vindre a La Sénia. Està clar que hi ha excepcions legals per a qui realment necessita desplaçar-se a tenir cura de familiars i, afortunadament, no ha sigut el meu cas.

També sabem que no tothom ha seguit les normes com calia. El cas és que posant-ho tot junt, he sentit molta enyorança aquests mesos. Entenc que algun criteri administratiu s’ha de seguir per al control sanitari de la Covid-19, i també soc conscient que fronteres administratives amb vincles entre els dos costats n’hi ha a tot arreu, però crec que des dels ajuntaments del territori hauríem d’esforçar-nos perquè les Administracions de Catalunya, la Comunitat Valenciana i l’Aragó es comuniquessin més entre elles i trobessin una fórmula perquè les famílies que vivim a cavall entre dos comunitats autònomes ens puguem veure físicament sense haver de patir per ser denunciats. No es tracta de trobar-nos per a fer celebracions ni saltar-se cap protocol sanitari, però poder estar una estoneta junts després de mesos de videotrucades hauria de ser possible!

Com passa amb tantes de les altres normes que s’han imposat aquests darrers mesos, i altres de les que ja fa anys que ens afecten, tot es sol pensar des de les grans ciutats on hi ha els nuclis de poder i no es sol tenir en compte la realitat de les zones perifèriques.