Si la pandèmia ho permet, aviat viurem la coincidència de dues convocatòries electorals importants; les eleccions catalanes i les eleccions a la presidència del Barça, No serà la primera vegada que això passa. De fet una de les coincidències més destacades es produí l’any 2003, marcant un punt d’inflexió en la vida sociopolítica del país.

Situem-nos. L’any 2002 Catalunya vivia instal·lada en l’autonomisme. CiU havia guanyat les eleccions de 1999 amb 56 escons, i el PSC de Pasqual Maragall, malgrat guanyar-les per pocs vots, les havia perdut en escons en aconseguir-ne 52. Jordi Pujol, gràcies al suport del PP amb el Pacte del Majestic, governava la Generalitat per darrera vegada. CiU havia pactat amb el partit d’Aznar que tenia 12 diputats, els mateixos que Esquerra Republicana, l’únic partit independentista de la Cambra. ICV era l’altre partit amb representació al Parlament amb 3 diputats.

Dos anys abans, al gener de l’any 2000, José Maria Aznar havia estat investit president del govern espanyol gràcies a la majoria absoluta del PP, i va deixar de ser aquell que parlava català en la intimitat per liderar “una segona transició”, la qual havia de tancar de manera definitiva l’Estat de les autonomies. El seu objectiu era fer un Estat encara més centralitzat, centralista i nacional; ja fos mitjançant la xarxa radial de l’AVE, les matrícules dels cotxes o bé el Plan Hidrológico Nacional.

Les polítiques absolutistes del PP i el suport mutu que mantenia amb CiU anava coent un malestar social i polític creixent que tenia la màxima expressió a les Terres de l’Ebre amb la lluita anti-transvasista.

Un corrent de fons contestatari començava a aparèixer en diferents àmbits, també en el món catalanista. Així s’evidencià en una de les entitats més importants del país, Òmnium Cultural. En aquells moments l’entitat no superava els 16.000 socis, tenia una massa social força envellida i semblava més abocada al passat que no pas al futur. El mes de novembre de 2002, Jordi Porta, que havia estat director de la Fundació Jaume Bofill guanyava les eleccions a la presidència d’Òmnium Cultural, davant el seu principal rival i membre fundador de Convergència Democràtica, Josep EsparTicó. Porta significà un nou impuls que comportà la revitalització i modernització de l’entitat, així com la renovació del discurs, i la implicació en nous temes com per exemple la immigració.

Aquest canvi a la direcció d’Òmnium que fins llavors comptava amb una gran ascendència del partit del Govern, era un símptoma de què alguna cosa de pes s’estava movent al país i en concret a l’àmbit del catalanisme.

Pocs mesos després unes altres eleccions certificaven que estàvem en temps de canvis. El 15 de juny de 2003, Joan Laporta, contra tot pronòstic guanyava les eleccions a la presidència del Futbol Club Barcelona. Era un vot de ruptura, de foc nou, encapçalat per un dirigent sense complexos, que es definia de manera pública com a independentista i que lideraria l’època més exitosa de l’entitat. El “més que un club” tornava a prendre més força que mai en uns temps la catalanofòbia generada pel PP també feia campanya a costelles del Barça.

Després de les eleccions al Barça aquell mateix any, al novembre se celebrarien les catalanes, les quals, sense Jordi Pujol com a candidat, havien de donar inici a un nou cicle polític. La societat civil estava molt activa, sobretot a les Terres de l’Ebre, on la riuada contra el PHN cada vegada baixava en més força.

Igual que l’any 1999, el PSC li guanyaria en vots a CiU les eleccions, però Artur Mas aconseguiria més escons, 46, davant dels 42 de Maragall. La diferència ara estava en l’excel·lent resultat d’Esquerra Republicana que amb 23 diputats tindria la clau del Govern. La suma de CiU i PP aquesta vegada no donava, i en canvi, amb els 9 diputats d’ICV la suma d’esquerres era possible.

La Generalitat tindria un govern catalanista i d’esquerres, conegut popularment com a tripartit, presidit per Pasqual Maragall, que impulsaria la redacció d’un nou Estatut per a Catalunya, que per poc s’encalla a causa del “vostès tenen un problema i es diu 3%”. L’oasi havia passat a ser claveguera i l’independentisme amb la reformulació ideologia feta per Carod-Rovira deixava de ser una anècdota per ser protagonista.

El gir polític i social del país, i del nostre territori tindria continuïtat a les eleccions generals del 14 de març de 2004, tristament recordades pels atemptats de l’11-M. El PP començaria la seva desaparició de les Terres de l’Ebre, CiU entraria progressivament en fase decreixent, i Esquerra Republicana consolidaria el seu creixement.

El país entrava en una fase de canvi, com les eleccions a dues de les principals entitats civils del país havien apuntat. En pocs anys viuríem un autèntic tsunami als carrers arran de la sentència de l’Estatut, el 15-M o les consultes per la independència. I a les institucions viuríem l’aparició, desaparició, substitució i transformació de diversos partits. En només catorze anys passàvem de l’autonomisme capitalitzat pel tàndem CiU-PSC, a l’1 d’octubre.

Ara, igual que l’any 2003, tant les eleccions a la Generalitat com al Barça coincideixen en un moment especial, marcat per la pandèmia i la reconstrucció del país i de l’entitat. En el cas de la Generalitat el protagonisme el tindrà la reformulació de les polítiques socials, a més de la resolució del conflicte polític amb l’Estat i la situació dels presos polítics. Pel que respecta al Barça el futur del Club i de Messi centraran el debat electoral. Veurem en els dos casos, si al final que acaba pesant més el vot de la gestió o el de l’emoció.

Autor: