Amb aquest crit d’alerta m’avisava ma iaia sempre que ens acostàvem a un cantó o quan podien venir carros, cotxes, motoretes o bicicletes… Sí, quan era xocoteta encara hi havia carros que voltaven amb el matxo al capdavant i la sària ben carregada i plena de fato…

I ma iaia, Francesca F.F., nascuda el 1912, no sabia parlar més que català i recordo que quan venia a Barcelona i anàvem a comprar a plaça (ara tothom diu que va al mercat) feia grans esforços per parlar castellà. Ella havia anat a costura (a l’escola), i el castellà no era habitual més que en els mestres, segons explicava.

Ni ella ni ningú de l’època no sabien pronunciar la jota castellana, amb aquest so tan diferent del nostre. D’aquí ve l’adjectiu “maco” —que en català ja té més d’un segle d’història—, del “majo” castellà, que natros diem “guapet”… O l’anècdota que recordo amb emoció: ella sempre feia servir una “damacuaneta” per a transportar líquids. I quan a vint-i-un anys vaig descobrir al diccionari el mot “damajoana” vaig començar a riure tot sola, en una sala en silenci sepulcral on tothom treballava a l’Institut d’Estudis Catalans (hi feia de becària)… Em van mirar estorats i els vaig haver d’explicar l’anècdota… Tota la vida sentint “damacuana”, doncs ja pensava que era així, com s’escrivia!

I per què us explico, això? Doncs perquè els jóvens —no sé si de manera volguda o no, conscient o no—també diuen “oco!” i aquesta interjecció d’alerta ha esdevingut un homenatge als iaios, als avis, als qui ens van criar (i malcriar) de menuts! Ens maldaven de tant en tant, i ens volien molt! I mon germà encara em diu “Oco als cantons!”…

Consulto el recull d’escrits de la Teresa Tort, 100 paraules ebrenques. Agafades al vol (Cossetània edicions, 2019), per si hi trobo “oco”, i quedo tota parada en constatar que no hi és. Sí que conté, en canvi, “xeic”, i 99 mots més… Aquest llibre fa goig de llegir-lo, de veres! I si voleu seguir-la o no la coneixeu, aquí us en deixo l’enllaç: https://blocs.mesvilaweb.cat/ttort

I per què no us parlo de mon iaio? Daniel E.A., nascut el 1910, em va ensenyar a anar amb bicicleta, en una mà la “gueata” (que ja no es diu i que segons el diccionari és “gaiata”) i a l’altra jo… Recordo que m’amollava i jo em tirava a terra, els carrers de pedra i terra i els genolls ben pelats. ElI, Daniel, sempre deia “Toca!, Toca!” quan una cosa o un tema no li feia el pes, una expressió que ara tampoc no sento gaire! I relacionat amb “gueata” ma iaia deia “Anem ben agueats”… en el sentit d’anar rectes, i “Estem ben asseats” en el sentit de ‘ja ens podem calçar’.

I si m’aturo a pensar en altres mots amb jota intervocàlica trobo “pijo”, més recent, i que pronunciem a la castellana i que, com “majo”, els nostres avantpassats haurien pronunciat “pico”… Se’ns fa estrany, oi tant, però tot és qüestió d’habitud…

Us heu plantejat mai per què d’una taula en diem “taula”? Perquè així ens ho han ensenyat, però enlloc no diu que aquest estri de quatre petges (o potes) i una fusta al damunt se n’hagi de dir així… I aquesta mateixa pregunta la podem aplicar a qualsevol mot del nostre vocabulari, ja sigui de l’entorn més immediat o del més abstracte… En el meu àmbit, la llengua, el nom dels objectes és pura arbitrarietat… I si no, recordeu el conte Antaviana, del gran Pere Calders! Doncs sí, resulta que un bon dia uns senyors en van voler dir així, romans o anteriors, i és així com ha perdurat al llarg dels segles i com ens ho han transmès, i nosaltres, naturalment, ho hem après i així ho transmetem.

I una altra cosa de la llengua són els falsos amics (false friends en anglès). Resulta que no fa gaire vaig veure al Facebook un missatge de l’Ebre digital que parlava de les garses del Delta. Vaig quedar de pedra, perquè en català una garsa és un còrvid, blanc i negre, elegant i que pispa tot el que lluu. Ells devien veure “garza” en castellà i patapam, ja ho tenim! Doncs no! En català, la “garza” és el “bernat pescaire”, i així els ho vaig fer saber de seguida!

Així, doncs, OCO amb els falsos amics!