Deuria tenir 15 anys, és a dir, a l’estiu del 1985, quan tota la família vam anar a visitar Itàlia. Llavors viatjàvem en una furgoneta arreglada i tots cinc, els pares i les germanes recorríem les carreteres d’Europa aprenent cultures diverses, perquè en aquella època encara érem força diferents, en parlars, menjars, horaris, cançons, etc. Els meus pares, sobretot la mare, li agradava visitar paisatges, ciutats, edificis i monuments, és a dir, enriquir-se del saber d’altres llocs i d’altres aromes.

No sabíem en aquells anys que això era “regalar-nos experiències”, senzillament les acumulàvem. Així que, el que fèiem, era el viure trobades amb amics i família, vacances plegats i plegades anant en un cotxe sense “aire condicionat”, paellades i rostides amb els veïns i veïnes els diumenges de bon temps, jugar al carrer tota la colla, als quatre cantons… Era el que col·leccionàvem. Però últimament ens han injectat la publicitat, a través de grans pantalles, dels objectes a “tenir” per trobar la “felicitat”, i, amb tot això, les cases s’han anat omplint de trastos de diverses mides. El lema: “s’ha de consumir perquè l’economia segueixi creixent”.

Per sort, jo tinc una amiga amb la síndrome de Diògenes, juntament amb la d’acumulació compulsiva, i, això, fa que em pugui adonar de la riquesa que hi ha en el no tenir més que allò que pot omplir un parell de maletes i una bossa de mà. Els objectes acumulats a tort i dret només m’assenyalen el malestar interior de les persones, les angoixes vitals, les pors. Però per què relaciono l’acumulació d’objectes amb els viatges en família? La resposta és senzilla, ja que, en aquell viatge a Florència, la vida i el concepte del posseir em va canviar. Caminant per la ciutat vam anar a parar prop de la Catedral de Santa Maria del Fiore i, en una cantonada d’un carrer proper que anava a parar al Palazzo Vecchio, hi havia un franciscà assegut en un voral que, en un petit fogonet, s’escalfava quelcom de menjar. Vestit només amb una túnica marró clar i un cinturó de cordó doblegat, sandàlies de pell fosca i una bíblia gastada, els seus ulls espurnejaven felicitat i tranquil·litat absoluta.

Llavors jo pensava, creia, que el més impressionat de Florència havia de ser la cúpula de Brunelleschi. Ho pensava fins que el vaig veure a ell, de fons hi sabia la cúpula. La sabia perquè algunes puntes de l’edifici magnífic de la catedral la delataven, però, tot aquell conjunt arquitectònic, s’empetitia davant la sobrietat del franciscà. La meva mare se’n va adonar i em va explicar tot el que ella coneixia de l’ordre dels franciscans. Des de llavors que els hi he tingut molt de respecte. I ara, amb la crisi que ve, hi torno a pensar. Potser haurem d’aprendre a ser més austers, a haver de viure amb menys i a tornar a fer reunions petites en família, prioritzant els pocs (o molts) moments que podrem estar plegats i plegades. Ara torna a ser el moment de viatjar amb el cor i agafades de la mà virtualment amb les persones que ens estimem!

Pintora i psicòloga, amb ulls inquiets aprenent de la vida…