Aquestes darreres setmanes estem commocionats pel que està succeint a França. Un professor degollat per haver explicat a classe la importància de la llibertat d’expressió. Persones anònimes també assassinades a Niça per un jove defensor de les premisses islamistes i probablement cegat pel fanatisme que li ha generat el viure-les des de la ràbia i el dolor.

Totes les notícies, i més les d’aquest tipus tant punyent, tenen diferents mirades i interpretacions, mai res és blanc o negre. En tot cas, jo no sent devota de Macron, ni molt menys, si que quan l’he escoltat defensant la importància de la llibertat d’expressió i mostrant en certa manera, des de la “grandeur française”, la importància en un país lliure de poder expressar les idees i creences, sense que aquest fet sigui mereixedors de fets tant greus com els que estan passant, he agraït el seu discurs.

Veig a les notícies a Erdogan, a milers de persones a Indònesia i tants altres països amenaçant a França, a la seva econòmica, als seus ciutadans,.. i em sembla molt greu. Em sembla greu que de manera pública es faci escarni de la llibertat d’expressió, que s’amenaci i, de fet, que es materialitzin actes tan greus contra un poble veí. En aquest context em costa entendre el paper que hi està jugant la Unió Europea en general i els països que la componen en particular. Ni mu!. Ningú, que jo sàpiga, s’ha pronunciat al respecte. Tots callats com a mosques, com si no anés amb nosaltres. Trobo a faltar algun posicionament occidental, (si voleu hi podríem també incloure als Estats Units), davant uns fets en els que s’estan comenten assassinats, amenaces i realment una situació de perill i pànic en un país proper degut a quelcom seriós èticament parlant.

Podríem entrar en el debat de si cal o no posar-se amb imatges o comentaris que poden ferir a persones del món islàmic, segur que aquest és un debat interessant. També ens podríem qüestionar fins on arriben els límits ètics de la llibertat d’expressió, on estan aquest límits? Més enllà de les respostes a aquestes preguntes, al meu entendre, no es justifiquen els actes que estan passant, i molt menys les amenaces que estan generant, i encara menys el mutisme al respecte dels que se suposa són socis europeus, compartint, entre altres coses valors tan importants com la Llibertat.

Cert és que podríem dir que França, un país laic, obert, modern, també té assignatures pendents a resoldre. A ningú se’ns escapa la gran fractura social que allí hi ha, com després de tres generacions de persones arribades d’altres contrades, cultures i religions, no s’ha aconseguit de veritat la integració. Però no és fàcil ni senzill trobar la resposta. És una situació amb moltes cares, i crec que un bon anàlisi del mateix dóna per molt més que aquest curt article d’opinió.

No perdem valors com Llibertat, Respecte, i la capacitat d’opinar i recolzar sempre que hi hagi uns fets que així ho requereixin.

Psicòloga.