Els que pels motius que sigui, ens ha tocat viure fora de casa, vull dir Catalunya, recordem els nostres onzes de setembre en silenci. Un silenci clamorós enmig de gent que no pot entendre ni intuir, encara que els ho expliquis, perquè és tan important aquest dia on es celebra, no una derrota, sinó la victòria futura.

Recordo aquells onzes mentre treballava, quan ja s’omplien els arbres de tardor i la fresca matinal ens anunciava la vinguda del gèlid hivern holandès. El buit al cor, la pena de no poder compartir l’anar al Fossar de les Moreres o de poder guarnir el balcó dels colors de la nostra bonica i entranyable Dama, la Senyera estelada. 

Qui té pàtria pot permetre’s el luxe de ser Universalista. Nosaltres, les catalanes i catalans, ja tenim prou feina a intentar sobreviure l’etnocidi cultural que ens ve de fora, sobretot de la Mass Media de la península i que amenaça constantment en acabar la nostra llengua i cultura. Per això, tot i la meva pell mestissa d’olors, pigments i aromes llunyans, de països nòrdics i de la Mediterrània oriental, necessito mostrar-me que existeixo i que tinc una identitat pròpia, xicoteta sí, però nostra. 

El que he escrit fins ara és perquè s’entengui que sí, que estic d’acord amb l’11 de setembre que hem fet per tal d’evitar nous brots, contagis, malalts i morts. Ho hem fet i ha sortit prou bé (salvant algunes coses) gràcies a la voluntat d’entitats independentistes i, sobretot la gent. Ha sigut millor del que ens pensàvem molts, però, alerta, aquesta manera de reivindicar el nostre dret a ser té data de caducitat i, quan puguem, tornarem a ocupar de ple els carrers, les places, les carreteres i el que faci falta. Perquè sí, perquè volem que els carrers sempre siguin nostres, del poble, de la gent!

 

Pintora i psicòloga, amb ulls inquiets aprenent de la vida…