Que l’Ingrés Mínim Vital (IMV), si és gestiona correctament, pot ser un gran avanç social, sens dubte. Que alhora, en una més que probable crisi econòmica, serà una necessitat, per tal de pal·liar les dificultats socio-econòmiques d’una societat atrapada dins d’un món ple de precarietats, també. Que aquest ingrés ha de servir per apropar, rescatar i donar aire, a una part de la societat que ja fa temps que n’està fora i marginada, altra vegada si.

Segons els primers càlculs, l’IMV podria tenir un cost aproximat de 3.000 M€, però crec que en aquest cas aquesta xifra monetària és secundaria, perquè l’important són les famílies i les persones que podran sortir-ne beneficiades (100.000 famílies a Catalunya i 2,3 milions de persones a l’estat espanyol – segons dades de l’ARA) per que són elles les que pateixen, o patiran, les conseqüències d’estar en una societat de mercat que els ha abocat a aquesta posició social del qual no és tant fàcil sortir-ne.

És cert que els diners són molt importants, per que sense uns mínims ingressos, difícilment podríem dur una vida plena, ni podríem prendre lliurement les nostres pròpies decisions. I aquí és on crec que entrem a un debat de gran transcendència.

Què és més l’important, el diner o la persona?

No hauríem de dubtar en la resposta, ja que la persona, l’ésser humà, hauria de passar al front de la qüestió sempre, si no, no seriem essers humans, si no bèsties en forma humana dins d’un món obscur. Però el diner és el mitjà per la subsistència, per tant, persona i diner estan lligats un amb l’altre sense poder separar-se’n, són quasi be indivisibles, però també indissolubles.

La intencionalitat d’aquest ingrés mínim (IMV) és ajudar a sobreviure econòmicament en un dels moments més incerts que podem recordar la majoria de nosaltres, i per tant, pretén ajudar a les persones a sobrepassar de la millor manera una situació adversa. Però probablement aquesta crisi no en serà la única que afecti aquest binomi, ja que segons Noha Harari, una de les preocupacions que tindrem que afrontar amb la Intel·ligència Artificial (IA) serà la manca de llocs de treball, però també la dificultat de crear-ne de nous. En aquest sentit, ell ja reflexiona sobre la possibilitat d’instaurar una Renta Bàsica Universal o de serveis bàsics universals, encara que també fa esment dels seus inconvenients.

Però de què li serveix a una persona un ingrés si deixa de ser ciutadà?

Hanna Arendt, ens deia que el fet diferenciador entre ser esclaus i homes lliures no era la llibertat en si, si no el fet d’estar en l’esfera pública, per tant, tenir consideració de ciutadà.

Tenir una prestació per estar a l’atur o cobrar una ajuda per tal de sortir-se’n d’una situació causal i, alhora, poder fer-ho el més ràpidament possible per retornar a la normalitat, sense cap mena de dubte és cabdal, però l’IMV no parla de com és sent una persona, no reflexiona de com es comença a deixar de ser ciutadà poc a poc i va minant la vida d’un individu. Persona i diner van lligats, però i el ciutadà? On és el ciutadà?

Quan parles amb gent amb atur de llarga durada o en una situació econòmica complexa, l’ingrés d’un subsidi és una gran preocupació, la subsistència de la seva família en depèn d’aquest, però quasi be tots, sempre manifesten el neguit de no sentir-se útils. El sentiment d’utilitat segurament és un sentiment de l’estat d’ànim en situacions adverses (no sóc psicòleg per afirmar-ho) però també crec que podria ser la primera mostra de no sentir-se ciutadà, i la motivació d’aquest pensament en deriva per que un ja no es sent part d’un món social que la tret del mercat laboral.

Quin cercle més pervers que es forma amb aquest binomi. Deixar de ser ciutadà a canvi d’una prestació.

L’Administració, i dins del nostre sistema polític, té un paper de gran importància per la seva societat, moltes vegades fa tard en les seves respostes, d’altres, no preveu totes les casuístiques de les problemàtiques, però, fins i tot així, és transcendental per la millora de la vida dels seus ciutadans. Per això crec que l’Administració hauria de preveure com trencar aquest cercle abans de produir-se, i ajudar a una part de la seva societat per retornar-li allò que no haurien de perdre mai, el sentiment d’utilitat.

(PD. L’ingrés mínim no crec que s’hagi de condicionar, però si volem que una persona és senti útil, i sigui part de la ciutadania, s’hauria d’obrir la possibilitat de noves fórmules com poder accedir a nous estudis, siguin del nivell que siguin o, per que no, servir a l’Administració dins de la seva capacitació baix un acord no vinculant i durant un temps molt parcial. Potser seria un bon inici, per que la seva intenció no en seria obtenir un benefici econòmic d’un tercer, si no un benefici a una persona per que retorni a sentir-se ciutadà.)