Ja era hora que a Catalunya es protegís aquest patrimoni viu que porta segles entre nosaltres però que, en els últims temps, ha estat seriosament amenaçat. Ha estat aquesta setmana quan, en un clima de bona entesa, s’ha aprovat al Parlament la Llei de protecció de les oliveres monumentals amb una majoria de vots favorables (Cs, ERC, JxCat, PSC i PP), l’abstenció dels Comuns i la CUP i cap vot contrari. Encara que per arribar a aquesta gran majoria s’ha recorregut un camí molt llarg per part de tots. Sense anar més lluny, al 2016 es va aprovar per unanimitat una Resolució de Cs a favor de protegir aquestes oliveres, però el Govern tenia altres prioritats i tot va quedar en un calaix.

Han estat moltes les reunions que he mantingut amb agents i entitats vinculades directament, ambientalistes, productors, alcaldes i gestors del territori, i tots tenien una opinió pròpia sobre com abordar la protecció de les oliveres mil·lenàries. Opinions diverses sobre quines oliveres protegir o com evitar l’extracció de les oliveres per a la seva venda sense perjudicar els propietaris. Però tots estaven d’acord en una cosa: “protegir l’activitat agrícola és imprescindible si volem protegir aquestes oliveres i el paisatge que formen”. I és que aquestes oliveres no són aquí per casualitat, hi són gràcies a l’esforç de moltes generacions d’agricultors que, any rere any, durant segles, han cuidat d’elles en una simbiosi perfecta.

Per aquesta raó cal que protegim a qui ens assegurarà la continuïtat d’aquests monuments vius, l’olivicultor. Una olivera mil·lenària és menys productiva, més cara de mantenir i dificulta possibles millores a la pròpia finca, a més de necessitar unes mans sàvies i expertes. Un agricultor, igual que qualsevol altre autònom o petit empresari, és el titular d’una explotació agrària amb la qual es guanya la vida, d’on treu els recursos per arribar a final de mes o pagar els estudis dels seus fills. I, com a qualsevol empresa, els números han de sortir a final d’any. No oblidem que parlem d’un medi rural amb un greu problema de despoblament, amb abandonament de finques i amb rendes agràries baixes. Un entorn que necessita polítiques agràries que afavoreixin el relleu generacional, facilitant que els joves decideixin no marxar del territori.

I aquest és el punt feble, el taló d’Aquil·les de la llei que acaba d’aprovar-se. Malgrat que s’admet que cal compensar al pagès per conservar un patrimoni protegit que li condiciona el rendiment de la seva explotació, no es detalla la quantitat a percebre i es deixa en mans d’un futur reglament que desenvolupi la llei, i això em preocupa. Una de les propostes del sector productiu era, precisament, compensar el rendiment diferencial d’una olivera monumental amb un import de 300 € anuals per arbre. La pilota ara és a la teulada del Govern de la Generalitat. En les seves mans està activar ràpidament el reglament i reservar recursos del pressupost o prioritzar altres temes i deixar, com tantes vegades, el sector primari desemparat.

Conseller Calvet i Consellera Jordà, si us plau, posin-se d’una vegada d’acord per un interès comú, perquè una olivera mil·lenària abandonada no és una olivera protegida.