El govern ha decidit començar el des-confinament la setmana propera, el dilluns a la majoria de l’Estat; el dimarts, passat el dilluns de Pasqua, a Catalunya, País Valencià, Balears, País Basc, Navarra, La Rioja, Cantàbria i Castella la Manxa. Per aquest motiu, els dies laborables de la setmana vinent tornaran a la seua activitat -veurem amb quines condicions de normalitat- milions de treballadors pels qui haurà acabat el confinament pel que respecta a activitats estrictament laborals. És massa prompte: la taxa de reproducció del virus és encara al voltant de l’1, el que vol dir que cada persona infectada en contagia un altre. El des-confinament, que hauria de ser gradual, segons l’opinió de molts experts, hauria d’haver esperat aconseguir taxes de contagi sensiblement inferior a 1. I també a tenir una molt major disponibilitats d’eines per testar el coronavirus, per poder controlar millor els riscos de sofrir una nova escalada.
Per què el govern central ha decidit acabar el confinament estricte? Les raons són econòmiques, i principalment la creença que reprenent l’activitat econòmica parcialment es disminuiran els efectes econòmics de la pandèmia. És una visió que segueix una lògica lineal; però és molt probable que la millora d’activitat pel des-confinament parcial sigui només marginal, atès que les cadenes de producció i de distribució estaran molt distorsionades fins a la fi total del des-confinament, i encara per un temps després. Així doncs, és molt probable que la principal motivació del govern central sigui l’estalvi de recursos públics que suposa acabar amb el confinament. I té lògica, ja que la situació de les finances públiques espanyoles és molt publicada, amb un deute públic que segurament ja passa del 100% del PIB.
Podien ser les coses d’una altra forma? Sí. La Unió Europea ja havia anunciat que es poden superar els límits de dèficit públic el que sigui necessari per combatre adequadament l’epidèmia. Clar que després caldrà finançar les despeses fetes, i aquí es complica la cosa. L’economia espanyola, com la italiana necessitaran una injecció de recursos, pel que han demanat l’emissió de bons mutualitzats en l’àmbit europeu (els corona-bons). I això ha aixecat gran oposició a països del centre i Nord de l’Eurozona, que prefereixen mecanismes de suport que comportin compromisos de reformes estructurals que milloren la productivitat de les economies del Sud, i que faciliten equilibris a mig i llarg termini de les finances públiques.
La reputació reformista d’Espanya ha quedat seriosament perjudicada per haver prescindit de complir els compromisos que es van acceptar a canvi del rescat europeu en la passada crisi, fa una dècada. Els governs espanyols han obviat aquestes reformes perquè afecten els interessos de sectors poderosos i amb influència política, que serien negativament afectats per les reformes que demanen els socis europeus (que són com les que van fer ells). D’ací la negativa espanyola a assumir compromisos, i a aconseguir amb això major suport financer europeu per afrontar la situació. Per això, encara que no sigui bo, la setmana vinent s’acaba el confinament per molts treballadors. Sort.

Autor: