Segons es desprèn d’un article publicat a Vilaweb, malgrat que l’avantprojecte de la nova Llei de llibertat sexual, aprovat a corre cuita abans del 8 de Març, ha generat certa polèmica i confusió, juristes especialitzades en fan una valoració positiva i defensen que és un gran pas per als drets de les dones.

La llei es basa en el principi bàsic de Només sí és sí. És una consigna que s’ha repetit en totes les manifestacions feministes des de la sentència dels violadors de la Manada i ara s’hi ha posat negre sobre blanc en l’àmbit legal. 

L’avantprojecte de la llei de llibertat sexual promoguda per la nova ministra Irene Montero justament fa del consentiment la pedra de toc en aquest tipus de delictes i vol anar més enllà de la reforma del Codi penal. 

No hi haurà consentiment si la víctima “no ha manifestat lliurement, per actes exteriors concloents i inequívocs, conforme a les circumstàncies concurrents, la seva voluntat expressa de participar en l’acte”

Amb aquest canvi, als judicis s’hauria de deixar de pressionar les víctimes de violació com fins ara, que damunt han de demostrar explícitament que no han consentit la relació sexual i que hi han oposat resistència física. 

N’hi haurà prou amb el fet provat que la víctima no hagi manifestat d’alguna manera la seva voluntat de participar en l’acte. 

Però, jo em pregunto ¿com es podrà provar això, sobretot en les violacions en grup en què sovint la víctima és l’única “testimoni” del seu NO? Sovint, els testimonis són participis actius o passius de les violacions.

Aquesta llei integral és una fita històrica per als nostres drets i l’aplicació pràctica del Conveni d’Istambul contra la violència envers les dones, però, tot i això, encara hi ha molts dubtes sobre les implicacions pràctiques i concretes que tindrà.

Altres factors positius són que també recull altres demandes del moviment feminista, com ara la supressió del delicte d’abús sexual, la penalització de l’assetjament de carrer i la consideració de les violències sexuals contra les dones com a violències masclistes.

Però el més important és que la nova llei representa un canvi del paradigma històric sobre el consentiment de la dona en les relacions sexuals i, per extensió, a la manera secular d’entendre les relacions sexuals entre homes i dones com una dominació.

Ja hi ha hagut massa judicis en què s’ha victimitzat encara més les dones violades quan han hagut de demostrar de quines maneres s’han resistit a l’agressió, s’ha qüestionat públicament i a les xarxes la seva conducta i s’ha posat la víctima en un procés de despullament emocional encara més dolorós. 

Cal acabar amb les situacions denigrants com la que va viure la víctima de violació a Vitòria, a qui la jutgessa va preguntar si havia tancat bé les cames. 

Pareix que la nova lle, permetrà demostrar i tenir en compte les situacions de temor i paràlisi que porten moltes víctimes a no oposar resistència, a més de les situacions en què la seva voluntat és anul·lada per diverses vies. 

¿Encara cal dir que moltes víctimes no han oposat resistència a la violació per evitar més mal físic o fins i tot la mort?

La nova llei contempla que el consentiment no ha de ser de paraula, necessàriament. Tal com explica l’advocada Carla Vall, això implica entendre el consentiment com una cosa que cal construir, no pas destruir: “Si es pensa que el consentiment s’ha de destruir, és perquè hi ha la idea que el consentiment preexisteix i que, per tant, les dones estem a disposició dels homes fins que diem que no”.

De tota manera, com totes les lleis, aquesta també hauria d’anar dotada amb recursos humans i materials, i sobretot, mesures pràctiques preventives concretes.

Des dels inicis de la història de la humanitat, des del punt de vista religiós, social o cultural, un concepte tan bàsic com el del consentiment per a les relacions sexuals no ha estat un dret reconegut per a les dones 

I, avui, en ple segle XXI, es veu que tampoc en molts de casos. 

Així, davant del fet que la consciència social augmenta quasi al mateix temps que el nombre de delictes denunciats de violència sexual i morts de dones; davant del fet que es parla d’incidir en l’educació com a mesura preventiva i poca cosa més…

Jo em pregunto: quantes dones més han de patir violència?, quantes dones més han de morir? quines mesures pensen emprendre els governs, els jutges i els cossos de seguretat per enganxar tant de maltractador i violador solt?

Jo en proposo algunes per evitar tanta impunitat: policies dones de paisà a les zones d’oci que es puguin barrejar amb les altres dones i camuflar-s’hi fàcilment, amb grups de suport i intervenció ràpida en cas d’agressió. Mesures cautelars immediates per als violadors i maltractadors, etc.

Si les patrulles policials de paisà s’utilitzen per enganxar carteristes, per què no es fa per enganxar violadors?

Filòloga.