Avui 8 de març les dones sortim al carrer. També ens acompanyaran alguns homes, cada cop més i amb més ganes i menys “postureig”. Igualment, omplirem portades, televisions, programes i tertúlies. En aquestes últimes ens trobarem alguns “tertuliants” que negaran la necessitat, a casa nostra, de la reivindicació feminista. Segons aquests homes, la majoria blancs, heteros, cis i de dretes, nosaltres, les dones, no tenim de què queixar-nos. Ens diran que, realment, estem millor que ells i que ja veuríem què ens passaria si visquéssim a d’altres països i bla, bla, bla…

Doncs bé, avui, vull recordar un episodi que no fa massa anys va passar. D’aquells que ens diuen el per què hem de seguir al carrer i cridant. El que relato va passar en un ple d’un municipi de les Terres de l’Ebre. Allà una regidora de les CUP demanava de fer unes festes lliures d’agressions masclistes. Llavors, el regidor del PP, d’aquell municipi, va dir que, en el seu poble, allò no passava. Conseqüència: de primer moltes dones ensenyant els pits a la sortida del ple, la premsa se’n va fer molt ressò, segurament pels pits, ja que, de vegades, és l’única manera que les dones aconseguim ser portada i, de segones, tota una campanya de cartes de dones anònimes, engegada pel grup feminista F de Figa, en què manifestaven agressions i violacions patides durant les festes en aquell mateix municipi.

I així s’arriba la consciència de la necessitat dels famosos punts liles. Llocs que miren de fer prevenció i conscienciació per evitar les agressions en els espais d’oci. Uns punts que cada cop són més visibles, però que encara estan fets, bàsicament, a base de picar pedra i accions voluntàries i voluntarioses, per tant, mancades de normatives, administracions i, sobretot, pressupost i formació. Això últim que dic és important perquè, fa un parell de dies, vaig rebre una trucada d’un amic en representació d’un grup que volia fer un vermut al meu poble i em demanaven que muntés un punt lila. Òbviament pensaven que aquests eren una taula en un racó i, com a molt, dos voluntàries assegudes i donant la “xapa” si algú s’hi acostava. En tot aquest tema, de veritat, no hi vaig veure mala fe, però sí molta manca d’informació i formació. Per aquestes coses, i moltes més, penso que és molt i molt necessari sortir avui al carrer, per nosaltres i pel futur i perquè és 8 de març!

Pintora i psicòloga, amb ulls inquiets aprenent de la vida…