Disculpin que el destorbi en aquesta tràgica ressaca de foc, cendra i rostoll: d’incendis forestals devastadors, en tornarà a haver. A l’Ebre o les Garrigues, al Priorat o el Bages, a l’Empordà o el Camp de Tarragona. En primer lloc, perquè això és el Mediterrani, i de focs n’hi ha hagut sempre. En segon lloc, perquè el canvi climàtic avança imparable, acceleradament, i cada cop fa més calor i plou pitjor. I en tercer lloc, perquè portem gairebé un segle d’abandonament continuat dels conreus, i cada cop hi ha menys pagesos i es guanyen malament la vida, amb la qual cosa l’agricultura no deixa de ser una activitat força testimonial. Res que no sapiguem tots.

D’aquí que en aquest país nostre, cada cop que hi ha un incendi forestal, vegis sorgir d’entre les cendres alguns vestigis del que havia estat al llarg de molts segles l’agricultura de supervivència arreu de la Mediterrània, quan la vida era tan dura que hagués estat un autèntic pecat –i tota una inconsciència– deixar inculte un sol pam de terra. I perdem de vista, sovint, que han estat el segle XX i els anys que portem de XXI els que han acabat cobrint de matolls i pins –de bosc, de natura idealitzada– allò que al llarg dels segles van ser terres agrícoles conreades per pagesos que tenien una concepció del treball, la terra, l’espai i el temps que ben poca cosa tenen a veure amb la percepció actual.

Davall de les cendres, en definitiva, cada cop que hi ha un incendi, hi apareix el testimoni d’un país que estava conreat. Paisatges que, fa cent anys, no eren salvatges i feréstecs, deixats de la mà de Déu, com si això fos l’Amazones, sinó que havien estat gestionats –que se’n diu ara– pels homes i les dones. El paisatge mediterrani era una obra humana, i ara no ho és tant.

Per tant, en tornarà a haver, d’incendis devastadors. És inevitable a curt termini, i ho sabem tots, com sabíem –o hauríem d’haver sabut– que l’incendi iniciat la setmana passada a la Torre de l’Espanyol era possible. Probable, fins i tot. No ens enganyem. I en tornarà a haver, d’incendis, perquè els canvis en la concepció i gestió forestal, del món rural i de l’agricultura que són del tot imprescindibles no els podem implantar ipso facto. Revertir l’abandonament del camp de manera immediata no és factible quan resulta que portes cent anys anant en la direcció contrària, sense que a ningú li hagi preocupat gaire. Tothom volia fotre el camp del camp. Així que no n’hi ha prou amb fer un milió de tweets i mil-i-una declaracions públiques pomposes per part de la classe política, a cop calent.

Perquè, al capdavall, per molt que ara ens en lamentem honestament i ens regalimin les llàgrimes fins als turmells, la veritat és que, en aquest país, no ha estat mai una prioritat pública ni la gestió forestal, ni la lluita contra el despoblament i la decadència agrícola i rural. No ho han estat mai. Ni tan sols, com a societat, reconeguem-ho, no hem percebut aquestes qüestions com un problema –ni petit ni gran–, tret dels dies que tot s’encén i plorem a llàgrima viva. L’abandonament dels conreus i l’agricultura no han estat mai en l’agenda política, ni en la del Govern ni en la de cap altra institució, sense oblidar-nos de la majoria dels ajuntaments dels pobles petits. Perquè preguntin-se, si ho volen, ara que hi ha hagut eleccions municipals fa poc: ¿Sortia en els programes electorals –m’és indiferent el partit– l’abandonament de la terra al seu poble, com un fet transcendent o preocupant, ni que fos a manera de constatació alarmant? ¿Quants cops s’ha posat damunt la taula en la campanya electoral del seu poble? Zero cops? Cap cop? Un cop?

En tornarà a haver, d’incendis terrorífics. Perquè anem molt tard, i perquè els humans som com som: aprenem a batzegades, i sovint quan no en tenim més remei, i la solució ja és difícilment assolible, gairebé revolucionària. Em sap greu. Potser que ens hi posem, i alhora podem seguir plorant, si ens ve de gust. Motius no ens en falten.