Egarranyar és esgarrinxar al diccionari. S’esgarranya amb les ungles i s’esgarrinxa amb filferro. Amb les dos accions es poden provocar ferides de sang, i si acaben sent profundes, les víctimes es poden acabar dessagnant, per acabar morint. Cita del 18 de setembre de 2018, dia que José María Aznar va al Congrés: “Vaig dir que primer es fracturaria Catalunya que es trencaria Espanya i ja s’ha aconseguit”. Foto escollida per acompanyar el tema del qual parlarem? En realitat seran dos.
La u, per a la presidenta de Junts per les Terres de l’Ebre. La del dia que figurava a Junts pel Sí i apareixia dalt d’una tarima de campanya ubicada al mercat d’Amposta, agafada de la mà (en senyal de victòria), del seu soci de llista única, Adam Tomàs, alcalde-representant d’ERC. I dos, els mateixos protagonistes, junt el negociador republicà Enric Adell, tancant tots tres uns bons acords en l’arrencada del procés negociador, perquè es basaven en el ‘respecte sobiranista’ i a la llista més votada.
Al final tot és legítim i d’acord amb la normativa. Però, en un moment en tot queda justificat amb una piulada, és molt sorprenent que ja des del mateix moment d’elegir la foto s’entren el terreny de la baralla i la controvèrsia. Per a ERC caldria agafar tot just del moment en què la negociació acaba amb una encaixada de ma; i per a Junts la foto hauria de ser la de quan van sortir del Govern nacional.
I quina és l’esperança que li queda als ciutadans? Potser la que sortirà aquest cap de setmana de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), quan done a conèixer alguna cosa que s’assembli al principi d’alguna cosa que s’emporte d’una vegada tot una generació de polítics de quota, cap a casa. Segurament no passarà perquè sense partits no hi ha alternativa viable i el sistema no s’autoreforma. Però, sigue d’una forma o d’un altra, hi ha un factor clau i determinant que els ciutadans hem d’exigir i reclamar: un projecte col·lectiu.
Quin és el projecte col·lectiu d’uns i altres? Cap on va Catalunya? Cap on van les Terres de l’Ebre? Hi ha projecte? Tenen raó els que diuen que el projecte és la cadira? Esgarranyar-se (més suau, al ser una ferida), o esgarrinxar-se (quan es pot acabar morint), és un projecte? Té alguna explicació o justificació guanyar o perdre vots que anaven al mateix sac (efecte pèndul), per què ens porta a projectes diferenciats? Però quin és el projecte si ni apareix ja a molts discursos, per què ni tan sols se sap fer discursos de pensament polític que tinguen algun interès o rellevància?. És desesperant observar, dia a dia, com aquí l’únic que s’ofereix són proclames de frases fetes i postureig a les xarxes socials, convertint els vots de les persones en certificats de permanència i res més.
“Es pot concloure una realitat inqüestionable: el guanyador d’aquestes negociacions serà el PSC… Estarà al govern dels quatre consells comarcals”
Comprovem-ho. L’endemà de les eleccions municipals hi havia divuit (18) ajuntaments pendent de determinar govern, i oberts, per tant, a la negociació. Avui divendres 16 de juny, queden encara quatre places on se sap què passarà (Móra d’Ebre, Ascó, Camarles i Corbera d’Ebre).
Però ja es pot concloure una realitat inqüestionable: el guanyador d’aquestes negociacions serà el PSC, i cal felicitar a tots els seus negociadors: Joaquim Paladella, a la Terra Alta; Carlos Trinchan, a la Ribera d’Ebre; Joan Castor i Sergi Guimerà, al Montsià; i especialment a Manel de la Vega, negociador al Baix Ebre, i interlocutor global a les Terres de l’Ebre com a primer secretari que és.
El PSC, a banda del que ja tenia assegurat governar per majoria absoluta, es jugava accedir a dotze (12) governs més. Avui ja té assegurat el govern de set (7) més, i poden ser nou (9) si entra a Ascó i Móra d’Ebre. Tres els guanyarà per sentit comú al ser la primera força, cas de la Ràpita, Ulldecona i Camarles. I un altre, Tortosa, de forma extremament controvertida, ja que arriba a l’alcaldia per aritmètica, i sent la segona força. Habilitat política del PSC i Movem, important esgarrinxada la protagonitzada per ERC. I tres municipis més per al PSC amb governs compartits amb qui fa quatre anys els vetava: Móra la Nova, Riba-roja d’Ebre i l’Ametlla de Mar.
Únicament ha patit danys a Sant Jaume d’Enveja i a Bot, mentre que a Gandesa s’ha quedat igual. Però com que l’estratègia del desencontre Montsià ha provocat l’efecte dominó de què el PSC estigue al govern dels quatre (4) consells comarcals ebrencs, no li representarà massa pèrdua. Al capdavall, en poques ocasions el PSC ha tingut tant poder municipal a l’Ebre, si li sumem els disset (17) consellers comarcals que governaran.
Un poder que recupera sis anys després que tots els catalanistes marxessen del partit, i de l’abominable aplicació del 155 que van votar de forma convençuda per a vergonya de la seua història política, decisió que políticament sempre els perseguirà, encara que ara no els hagi penalitzat per la guerra fratricida dels tres actors sobiranistes fracassats.
Farem també, quan acabe completament el procés negociador, el balanç del botí obtingut pels ex-socis de Junts pel Sí. Però de dada ben reveladora només n’hi ha una de molt clara: el PSC únicament estarà a l’oposició de tres dels municipis que s’han negociat les dos últimes setmanes. Els números confirmaran, probablement, el que de moment és una percepció: no s’ha negociat cap projecte, sinó el major nombre de cadires possible, perjudicant el més possible a qui fins ara havia estat companya de viatge. Un odi polític que ha anat creixent exponencialment, passant d’esgarranyar-se, a esgarrinxar-se, pensant ja en si el següent pas serà passar directament a esquarterar-se.
