En la història de la nostra democràcia, si hi ha encara una assignatura pendent -tot i alguns intents sempre fracassats o amb resultats decebedors- és l’abordatge sincer del reconeixement de la naturalesa composta i plurilingüe de l’Estat. L’esmentada qüestió s’ha vist històricament erosionada per una arquitectura institucional rígida i unes dinàmiques de poder que el bon amic Isidor Marí identificava -fa més de dos dècades- sota el concepte d’escamoteig (“Cinc qüestions entorn del plurilingüisme estatal”, 2004). Aquesta estratègia no és fruit de la improvisació, sinó una eina deliberada per evitar que el debat sobre l’Estat de les Autonomies evolucione cap a un model de sobirania compartida i respecte lingüístic. En aquest lliurament m’endinsaré en l’anàlisi que a primeries de segle xxi va fer el sempre lúcid sociolingüista eivissenc, una mirada plenament vigent els nostres dies.
L’anàlisi del bloqueig estatal revela dos tàctiques complementàries que han blindat l’hegemonia del castellà. Una pren forma de silenci absolut, que com tothom sap és una forma d’invisibilització sistemàtica de les propostes provinents de Catalunya o el País Basc, unes reivindicacions que són ignorades en allò fonamental en els fòrums de decisió central, on es nega la seua la condició d’interlocutors vàlids. Una altra es defineix des de l’alarmisme unitarista: quan el silenci fracassa, l’Estat activa una cridòria estrident i potencia reaccions viscerals que apel·len a la destrucció de la “unitat de la pàtria”. L’alarmisme, doncs, actua com un mecanisme de xantatge emocional que bloqueja qualsevol transició racional cap a la igualtat.
L’alarmisme unitarista: quan el silenci fracassa, l’Estat activa una cridòria estrident i potencia reaccions viscerals que apel·len a la destrucció de la “unitat de la pàtria”
Aquesta asimetria es veu reforçada per una estructura de comunicació radial, un disseny de poder on la informació i les directrius flueixen amb facilitat des del centre cap a la perifèria, però troben barreres infranquejables en el sentit invers. Madrid rep “soroll” de la perifèria, però poques vegades “senyal” o contingut polític transformador. Per trencar aquest cercle viciós, és imperatiu que el diàleg transcendisca els despatxos dels experts i s’instal·le en l’esfera pública com una exigència de qualitat democràtica.
La desigualtat lingüística a l’Estat espanyol no és una anomalia accidental, sinó un component nuclear de la seua arquitectura jurídica. S’ha construït un “sentit comú” artificial que interioritza la subordinació de les llengües no castellanes com un fet natural. Aquesta noció de normalitat amaga el que Marí defineix com un prejudici funcional: una eina d’exclusió que serveix per mantenir l’hegemonia de determinats grups socials, financers i ideològics vinculats a l’administració centralista. Per a aquestes elits, la igualtat lingüística no és una qüestió de drets humans, sinó una amenaça a la seua quota de poder i a la simplificació administrativa de l’Estat.
La desigualtat lingüística a l’Estat espanyol no és una anomalia accidental, sinó un component nuclear de la seua arquitectura jurídica. S’ha construït un “sentit comú” artificial que interioritza la subordinació de les llengües no castellanes com un fet natural
Aquesta realitat xoca frontalment amb les arrels mateixes del pensament polític català. A les Bases de Manresa (1892), considerades l’acta de naixement del catalanisme polític, ja es reclamava la coigualtat com a condició sine qua non per a la convivència. El fet que, més d’un segle després, aquesta demanda seguisca essent revolucionària demostra la manca de voluntat reformista de les institucions espanyoles.
Així, mentre que l’Estat espanyol s’aferra a un model d’imposició, el paradigma europeu ofereix alternatives d’èxit. Efectivament, el model espanyol, basat en el deure unilateral de coneixement del castellà (Art. 3 de la Constitució), obliga els ciutadans a adaptar-se a l’aparell de l’Estat, fet que genera una asimetria on només una part de la població és realment bilingüe … a la força. En canvi, el model de llibertat lingüística de Suïssa, representa una esmena a la totalitat del model espanyol. Allí, és l’Estat qui té l’obligació d’adaptar-se a la realitat lingüística dels seus ciutadans. La llengua de l’Estat no és una eina d’homogeneïtzació, sinó un servei públic que respecta la territorialitat i la dignitat de cada comunitat.
Mentre que l’Estat espanyol s’aferra a un model d’imposició, el paradigma europeu ofereix alternatives d’èxit
Si recuperem l’anàlisi de Rafael Lluís Ninyoles (Bases per a una política lingüística democràtica a l’Estat espanyol, 1998), un sociòleg de la llengua destacat, observem com el castellà gaudeix de tres privilegis que impedeixen qualsevol horitzó d’igualtat: a) l’exclusivitat territorial, això és, el castellà és l’única llengua oficial en el seu territori històric, es troba blindat contra qualsevol interferència; b) la ubiqüitat oficial, des de la qual el castellà manté l’oficialitat i la primacia fins i tot en territoris amb llengua pròpia, on impulsa un bilingüisme substitutiu; i c) el monopoli institucional, a partir del qual les institucions que ostenten la sobirania real (corts, tribunals, exèrcit) són exclusivament monolingües.
Davant d’això, qualsevol proposta de plurilingüisme igualitari exigeix una política de reparació històrica. No n’hi ha prou amb “permetre” l’ús de les llengües; cal revertir les conseqüències de segles de minorització activa mitjançant una simetria de drets en els espais compartits, tot seguint el model de respecte funcional de la Unió Europea.
Un dels grans obstacles per al canvi és l’absència d’un model de referència clar que siga percebut com a viable. L’Estat ha jugat històricament amb la por a la complexitat tècnica per frenar el plurilingüisme. No obstant això, el plurilingüisme igualitari no és una utopia, sinó una realitat sostenible i eficaç en contextos com el de la UE o Suïssa.
L’Estat ha jugat històricament amb la por a la complexitat tècnica per frenar el plurilingüisme
És fonamental denunciar la trampa de la “magnanimitat insuperable”. Aquest concepte descriu l’estratègia estatal de presentar concessions mínimes i simbòliques com si fossen fites històriques definitives. Aquestes molles es venen com el sostre màxim de la tolerància espanyola i situen fora d’”allò raonable” aquells qui assenyalen que l’estructura de desigualtat roman intacta.
Per construir aquest horitzó, cal actuar en dos nivells. Així, d’una banda ens cal emmirallar en organitzacions on la igualtat és la norma: si la UE pot gestionar vint-i-quatre llengües oficials amb eficàcia, l’Estat espanyol no té cap excusa tècnica per no fer-ho amb quatre. De l’altra, si fins ara els defensors de la pluralitat han hagut de justificar les seues demandes, el model desitjable hauria d’exigir que siguen els poders de l’Estat els qui justifiquen públicament per què mantenen una política de desigualtat que atempta contra els principis democràtics de la ciutadania.
La transformació de l’Estat requereix una acció continuada i multidimensional. No es tracta d’aconseguir èxits aïllats que l’Estat puga digerir i oblidar, sinó de mantenir una pressió constant que evidencie que el procés de canvi és irreversible. Cal combinar la càrrega simbòlica, que dignifica la llengua davant l’Estat, amb la utilitat funcional, que garanteix la seua presència en la modernitat.
No es tracta d’aconseguir èxits aïllats que l’Estat puga digerir i oblidar, sinó de mantenir una pressió constant que evidencie que el procés de canvi és irreversible
Les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) i les polítiques migratòries constitueixen dos àmbits crítics de gran importància. En un món globalitzat, si la llengua no és hegemònica en els espais digitals i no és l’eina bàsica d’acollida de la nova ciutadania, la seua sostentibilitat a llarg termini pot quedar compromesa. La igualtat ha de ser el criteri rector en aquestes noves esferes de poder social. Aquesta dualitat d’accions posa l’Estat davant d’un mirall: si es nega a acceptar mesures de sentit comú -com la recepció de televisions en la mateixa llengua, per exemple-, està admetent que el seu objectiu no és la convivència, sinó la substitució.
L’anàlisi d’Isidor Marí ens porta a una conclusió ineludible: el debat lingüístic és, en essència, un debat sobre la sobirania. L’autodeterminació no s’ha d’entendre com una individuació desitjada, sinó com l’única eina diagnòstica capaç de mesurar la voluntat real de l’Estat per reformar-se. El catalanisme històric ha oscil·lat entre “canviar l’Estat” o “canviar d’Estat”, però aquesta disjuntiva ja hem comprovat que no pot ser resolta unilateralment per la societat catalana.
El debat lingüístic és, en essència, un debat sobre la sobirania
Cal traslladar la comesa de definir un horitzó igualitari als responsables de l’Estat i de la Unió Europea amb una interpel·lació directa: és possible aconseguir una igualtat real entre les llengües sense disposar de sobirania política plena? Si la resposta de l’Estat és afirmativa, s’ha de demostrar amb fets immediats i reformes constitucionals que desmantellen els privilegis que Ninyoles explicitava. Si, per contra, l’Estat continua refugiant-se en l’escamoteig i el silenci, estarà confirmant que la sobirania és l’única via possible per a la supervivència de la nació catalana.
Recuperant la cèlebre tesi de Joan Maragall, la conclusió és clara: ens cal instal·lar en la perspectiva real i creïble d’un “Adéu, Espanya” —és a dir, d’un exercici de sobirania— per forçar la nació hegemònica a plantejar un “Hola” plurilingüe sincer. En darrera instància, l’anàlisi revela que el que hem anomenat problema català és, en realitat, un problema espanyol: la incapacitat d’una nació dominadora per concebre una ciutadania que no passe per l’homogeneïtzació. La igualtat real només arribarà quan l’Estat renuncie al dret autoassignat de decidir sobre la identitat dels altres, tot transformant-se radicalment o acceptant la separació com a resultat de la seua pròpia rigidesa.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística Catalana de la URV
Membre Numerari de la Secció Filològica de l’IEC
