Hi ha festivals on vas a veure concerts. N’hi ha d’altres on descobreixes artistes. I després hi ha experiències que, quan tornes a casa, t’adones que t’han canviat algunes preguntes. És el que m’ha passat amb Eufònic 2026, Festival d’arts sonores, visuals i digital-performatives a Terres de l’Ebre, Premi Nacional de Cultura 2023.
Durant gairebé quatre dies he viscut immersa a Eufònic. Sí, Immersa, perquè és exactament això el que hi passa. No hi vas només a gaudir de la música ni de les instal·lacions ni de les noves formes d’expressió artística: hi entres, et submergeixes, t’hi deixes portar i, quan en surts, alguna cosa ha canviat subtilment en la manera de mirar. Potser perquè Eufònic no és un festival que et demani consumir cultura: et convida a pensar-la.
En el seu quinzè aniversari, Eufònic, que enguany ha celebrat la festa de la quinceañera -com li agrada dir al director del festival, Vicent Fibla- continua demostrant que les grans idees no necessiten néixer a les grans ciutats. Sovint és als marges on es pensa amb més llibertat. A les Terres de l’Ebre, lluny dels focus habituals de la cultura, fa quinze anys que un equip humà persevera en una militància, en demostrar que l’art, la tecnologia, la ciència i la natura poden dialogar per ajudar-nos a entendre millor el present i imaginar el futur.
Mentre moltes iniciatives culturals competeixen per captar la nostra atenció, Eufònic aconsegueix una cosa molt més difícil: capturar el nostre pensament. Aquí les preguntes són més importants que les respostes. Els workshops -Eufonic Pro- no són espais per acumular coneixement, sinó per qüestionar-lo. Les converses no pretenen oferir receptes, sinó convidar-nos a pensar col·lectivament quin món volem construir. Potser aquesta és la seva gran aportació: convertir la cultura en un laboratori d’intel·ligència col·lectiva. Les trobades professionals no són espais on algú explica i els altres aprenen. Són laboratoris de preguntes: Què podem aprendre dels marges? Com podem reconnectar amb la natura? Com podem imaginar un món millor? Què passa quan artistes i científics comparteixen taula, inquietuds i processos creatius?
Durant aquests dies he sentit repetir una idea de maneres diferents: cal imaginar més i millor, pensar més i millor, assajar el futur abans que arribi: fer prospectiva des de la cultura. En temps en què els algoritmes semblen decidir cada vegada més aspectes de les nostres vides, trobar espais on aturar-nos a reflexionar és gairebé un acte de resistència.
A Eufònic, a més, la natura deixa de ser un escenari per convertir-se en una part essencial de la creació. Una passejada, per exemple, pels Ullals de Baltasar (Bosc de Ribera, Parc Natural del Delta de l’Ebre) es transformava en una experiència sonora on els ocells, l’aigua i el moviment de les branques dels arbres recuperaven un protagonisme que la vida quotidiana sovint ens fa oblidar. La tecnologia, lluny d’allunyar-nos del paisatge, servia per amplificar-lo, observar-lo, respirar-lo i escoltar-lo millor.
Aquest diàleg entre art i ciència ha estat una de les idees més estimulants del festival. Les residències climàtiques desenvolupades amb la participació de l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries), la visualització de dades científiques transformades en realitat augmentada de manera didàctica o la presència de personal investigador convivint amb artistes obren camins que fins fa poc semblaven improbables.
Imaginar un científic assessorant un artista, o una artista treballant dins d’un centre de recerca, ja no sembla una excentricitat. Al contrari: és una necessitat. Perquè els grans reptes contemporanis -el canvi climàtic, la transformació tecnològica, les noves formes de convivència- difícilment trobaran resposta des d’una única disciplina.
Més renaixentistes i transdisciplinàries
Considero que aquesta és una de les grans virtuts del festival: entendre que l’art i la ciència no són mons paral·lels, sinó dues formes profundament humanes d’intentar comprendre la realitat que fa segles malauradament es van separar. Necessitem ser més renaixentistes i transdisciplinàries!
També m’ha interpel·lat profundament el projecte Evitada, de Josep Piñol. Una obra que parteix d’una idea aparentment paradoxal: calcular l’impacte climàtic d’una creació artística i decidir conscientment no produir-la perquè el seu cost ambiental és massa elevat. Fer de la no-acció una obra. Convertir una absència en una presa de posició.
Poques propostes expliquen tan bé les contradiccions amb què conviu avui la creació contemporània. Vivim envoltades de certeses aparentment indiscutibles, però Eufònic reivindica just el contrari: el valor del dubte. Vaig sortir pensant que, de vegades, el més revolucionari no és fer més, sinó atrevir-se a no fer.
Però si alguna cosa m’enduc d’Eufònic amb molta estimació i admiració és la força de les persones que mimen i tenen molta cura d’aquest projecte: voluntàries traduint converses perquè ningú quedi fora del debat, equips fent possible que cada activitat funcioni amb una naturalitat que només s’aconsegueix després de moltes hores invisibles, comunitats locals d’arreu del país explicant la seva relació amb el mar o amb les muntanyes, amb l’alimentació o amb la memòria dels seus homes i dones…
Vaig escoltar una frase que encara em ressona: treballem per quan no hi siguem. És una manera preciosa d’entendre la cultura. No com un producte immediat ni com una acumulació d’esdeveniments, sinó com una llavor. Vivim en una època obsessionada per la immediatesa, pels impactes, pels resultats instantanis. En canvi, la cultura autèntica sempre treballa a llarg termini. Planta arbres sota l’ombra dels quals sap que potser no arribarà a seure; és una aposta pels qui vindran després.
Potser és això el que significa crear des de les perifèries de les perifèries. Fer-ho sabent que no sempre tindràs els grans pressupostos ni els grans altaveus, però que disposes d’una cosa molt més difícil de construir: proximitat, capacitat de diàleg, complicitats i comunitat, en un context on els lideratges i les jerarquies són substituïts per les aliances i la militància pel territori i per les persones que acull. Així sorgeixen projectes que creixen a partir dels contactes, de les amistats i de la voluntat compartida de fer possibles coses que semblaven improbables.
Alhora, en un context en què sovint es concentra l’atenció cultural en unes poques capitals, festivals com Eufònic recorden que el talent no viu només als centres. Que des dels marges també es pot marcar agenda. Les Terres de l’Ebre fa quinze anys que acullen un dels festivals més estimulants del panorama europeu. Aquí venen creadores, investigadores i pensadores d’arreu del món. Es parla de canvi climàtic, d’intel·ligència artificial, de biodiversitat, de memòria, d’algoritmes i de futurs possibles. A Eufònic s’imagina el demà sense renunciar al paisatge, a la proximitat ni a la comunitat.
En un temps que tendeix a concentrar-ho tot —el poder, els recursos, els focus mediàtics i fins i tot la cultura—, festivals com Eufònic ens recorden que les idees més transformadores també poden néixer al costat d’un arrossar, enmig d’un bosc de ribera o en una conversa compartida després d’una instal·lació sonora. Perquè el futur de vegades s’assaja als marges, i és precisament des d’aquí des d’on acabem entenent millor el món.
Potser és això el que més m’enduc de la meva immersió a Eufònic: la certesa de que els marges no són un lloc des d’on esperar que passin les coses: són un lloc des d’on fer que les coses passin.
