Com cada any, les PAU (Proves d’Accés a la Universitat), és a dir, la selectivitat de tota la vida, ha acabat en polèmica. I com pràcticament cada any, la culpa és de les matemàtiques. Si l’any passat va ser per l’examen ‘trampós’ de les matemàtiques aplicades a les ciències socials, enguany el protagonisme se l’ha emportat la llargada desmesurada de l’examen de matemàtiques ‘científic-tecnològiques’. Enguany, però, la polèmica ha anat més enllà. La nota mitjana de Matemàtiques ha estat d’un 4,18, gairebé dos punts menys que l’any passat i la més baixa obtinguda en una matèria durant la darrera dècada.
Davant d’uns resultats així, evidentment, cal analitzar què ha passat. I cal fer-ho sense prejudicis, sense assenyalar culpables de manera precipitada i, sobretot, sense caure en els dos extrems que massa sovint dominen el debat educatiu: atribuir-ho tot a la manca d’esforç de l’alumnat o considerar que qualsevol examen que no obté bons resultats és injust.
Un cop revisada la prova, s’entén una part de les crítiques: l’examen era llarg. Potser massa llarg per resoldre’l en els noranta minuts disponibles, i més sota la pressió de saber que t’ho estàs jugant tot
Un cop revisada la prova, s’entén una part de les crítiques: l’examen era llarg. Potser massa llarg per resoldre’l en els noranta minuts disponibles, i més sota la pressió de saber que t’ho estàs jugant tot. Els exercicis requerien llegir atentament l’enunciat, interpretar què es demanava, plantejar l’estratègia de resolució, desenvolupar els càlculs i redactar una resposta raonada. I a més, fer-ho amb la pulcritud i el rigor matemàtic requerit. I tot això porta temps.
Ara bé, una cosa és afirmar que l’examen era llarg i una altra dir que els continguts eren massa difícils. Diversos professors que l’hem analitzat coincidim que la prova s’ajustava al currículum i que no contenia preguntes inadequades
Ara bé, una cosa és afirmar que l’examen era llarg i una altra dir que els continguts eren massa difícils. Diversos professors que l’hem analitzat coincidim que la prova s’ajustava al currículum i que no contenia preguntes inadequades, tot i que alguns enunciats exigien més interpretació de l’habitual. De fet, els correctors consultats pel Departament van valorar amb un 8,19 sobre 10 l’adequació de l’examen al currículum.
També hi ha, però, una qüestió d’equitat territorial que no podem ignorar. Els alumnes de tot l’Estat competeixen després per accedir a moltes de les mateixes universitats, però les proves no són exactament iguals
També hi ha, però, una qüestió d’equitat territorial que no podem ignorar. Els alumnes de tot l’Estat competeixen després per accedir a moltes de les mateixes universitats, però les proves no són exactament iguals. Si a Catalunya som més exigents que en altres comunitats, els nostres alumnes juguen en desavantatge, perquè una dècima pot determinar l’accés a una carrera. I no reclamo que l’examen de Catalunya sigui més fàcil, sinó que tots els estudiants siguin avaluats amb un nivell d’exigència comparable, perquè l’equitat no consisteix a baixar el llistó, sinó a situar-lo a la mateixa altura per a tothom.
Necessitem bons professionals i els bons professionals no es formen eliminant les dificultats del camí, sinó oferint un ensenyament rigorós, exigent i alhora humà
Necessitem bons professionals i els bons professionals no es formen eliminant les dificultats del camí, sinó oferint un ensenyament rigorós, exigent i alhora humà. Un ensenyament que valori l’esforç, que premiï la constància, que ajudi qui té més dificultats i que estimuli qui pot arribar més lluny.
L’examen de matemàtiques d’enguany segurament s’hauria pogut ajustar millor al temps disponible. Això s’ha de revisar i corregir. Però seria un error que la resposta fos tornar a reduir continguts o rebaixar encara més l’exigència, com ja s’ha fet en els darrers anys. Perquè preparar els alumnes no és evitar-los les dificultats. És donar-los coneixements, eines i confiança perquè siguin capaços d’afrontar-les.
La cultura de l’esforç no consisteix a exigir a tothom el mateix resultat, ni tampoc a pensar que qui no arriba a una determinada nota és perquè no ha treballat prou. Consisteix a entendre que aprendre requereix temps, constància, pràctica i també renúncies; que no tot surt al primer intent i que equivocar-se no és fracassar
I per això torna a aparèixer una idea clau: la cultura de l’esforç. La cultura de l’esforç no consisteix a exigir a tothom el mateix resultat, ni tampoc a pensar que qui no arriba a una determinada nota és perquè no ha treballat prou. Consisteix a entendre que aprendre requereix temps, constància, pràctica i també renúncies; que no tot surt al primer intent i que equivocar-se no és fracassar, sinó una part imprescindible del procés. Esta és, almenys, la manera com intento entendre la meua feina. Soc exigent als exàmens i també en el dia a dia de les classes, amb els alumnes i amb mi mateix. I ho faig perquè crec que l’exigència prepara per a la vida, perquè fora de l’institut també hi ha problemes inesperats, responsabilitats i moments en què les coses no sortiran a la primera.
Però ser exigent no és incompatible amb conèixer l’alumnat i saber que darrere d’una mateixa nota hi pot haver realitats molt diferents. Un 7 pot ser fruit de la deixadesa d’un alumne que podia treure un excel·lent o representar un progrés enorme per a algú que ha treballat cada dia per superar dificultats importants. La selectivitat i, en general, les avaluacions acadèmiques han de mantenir uns criteris objectius i equitatius, però l’ensenyament no pot perdre mai la mirada humana.
